Qui escriu va experimentar l’altre dia una diminuta alegria, però compartida i estesa al llarg d’una taula de dinar ben parada. A la vida hi ha moments així. El pare de qui escriu ens havia convidat a dinar a Aurèlia, Eulàlia, Iulia, Maties i a mi. Feia uns dies que ho preparava de manera més o menys secreta. Volia que el menú fos una sorpresa. Finalment, hi havia gaspatxo de maduixes, xarrup de llimó i menta, costelles de moltó al forn amb farigola i profiteroles de crema amb xocolata calenta. Per beure, Moët & Chandon. I cafè. El pare de qui escriu té setanta-dos anys i, des d’ara en fa tres, el cos mig paralitzat per una embòlia. Per això, tothom qui seia en aquella taula es va poder sentir lligat a un sentiment ben alegre: l’orgull de ser-hi.
