confidència

Tres quarts de tres de la matinada.
No hi ha ningú al bar llevat de tu i de mi.
Així que bevem, Joe!
Tinc una petita història que crec que hauries de saber.
Brindem, amic meu, per la fi d’un afer que no ha durat.
Així que, aquesta per la meva reina, i una altra per al camí.

Sé què hem de fer.
Posa una altra moneda a la màquina del racó.
No em sento bé. Triaràs una música que sigui simple i trista?
Podria contar-te tantes coses...

però deixaria d'observar el codi de tot un cavaller.
Així que, aquesta per la meva reina, i una altra per al camí.

Tu no t’ho pensaves, amic meu, però sóc una mena de poeta,
i hi ha tantes coses que voldria dir.
I encara que soni depriment,
escolta’m fins que les hagi confessat totes...
Encara que, així és com és la vida,
i sé, Joe, que tens pressa per plegar...
Gràcies per alçar la copa amb mi!
I espero que no t’importi gaire que t’hagi inflat el cap.
Però aquest foc l’havia de remullar o encara explotaria.
Així que, aquesta per la meva reina, i una altra per al camí.
Aquest llarg, llarguíssim camí que encara em queda.

One for my baby, and one more for the road va ser escrita pel músic Harold Arlen conjuntament amb el també compositor i lletrista Johnny Mercer, el 1943, per al musical The sky’s the limit. Ja aleshores va resultar sorprenent per la seva duració i el seu registre: quaranta-vuit compassos, en comptes dels trenta-dos habituals, i sense a penes cap canvi de to. En va resultar, segons la crítica una melodia “inevitable, insistent i melancòlica”, sobre la qual es muntava, com un diamant, la lletra d’un amor fracassat, dignament honesta, continguda, i colpidorament sincera. Va esdevenir, així, cançó de culte per als múltiples i brillants vocalistes de jazz de l’època.

La fascinació que sentia Frank Sinatra per aquesta cançó va fer que l’enregistrés diverses vegades al llarg de la seva vida: el 1947, a Columbia Records; el 1954, per a la banda sonora de Young At Heart; el 1958, a Frank Sinatra Sings for Only the Lonely; el 1962, a Sinatra & Sextet: Live in Paris; i, finalment, el 1966, a Sinatra at the Sands.

Encara, el 1993, a Duets, és la cançó que tanca significativament l’àlbum, acompanyada pel saxofonista soprano Kenny G [Kenneth Gorelick] (en un homenatge del productor Phil Ramone a la trompeta estrident de Harry edison, el Dolç, i al saxo arrossegat de Ben Webster, el Granota; els quals, en la versió de Billie Holiday de 1956, reproduïen sincopadament i meravellosa el balbuceig de la parla d’un alcohòlic).

Potser per la seva bella sordidesa, va estar, precisament, un dels temes preferits i estel·lars en el repertori dels concerts de Sinatra. Però lluny de tractar-la com a una cançó de taverna, o ocurrent, mai no va permetre cap comentari frívol sobre ella. Sempre la va presentar aprofitant una llarga pausa, i en la introducció, solemne, la solia definir com una cançó d’amor i solitud, perfecta. La majoria de crítics coincideixen en què a les darrers estrofes, estranyament, sembla que la seva veu plori de debò.


Qui escriu ha somiat moltes vegades una escena en blanc i negre: hi ha un home a la matinada que beu i es confessa a un tal Joe a la barra d'un bar, mentre a fora, al carrer, se sent la remor de les passes altives d'una dona que camina decidida, lleugera, amb el cap cot, i que s'allunya. I es perd en una música.


one for my baby, and one more for the road, frank sinatra al Festhalle Frankfurt, el 1991