Qui escriu, quan aquest fet passa, no pot deixar de pensar en L’Angélus del francès Jean-François Millet, i si de debò el petit llenç de només 55,5 x 66 cm és penjat en una paret de les sales del museu del Louvre —com publica la Gran Enciclopèdia Catalana en l’edició en paper i també en la seva edició digital, l’Enciclopèdia—, o bé en una altra de les del museu d’Orsay —com ho asseguren totes les altres enciclopèdies.
Qui escriu pensa en L’Angélus i en les figures de la parella de pagesos que recollien patates, i que han abandonat puntualment la seva feina per uns instants i resen, la forca clavada a terra. Hi pensa perquè sap que aquesta rara pau —la de la feina, la de la pluja— és només una treva, un petit instant de repòs i recolliment. Després, efectivament, torna a ploure. Tímidament, primer; després, amb fúria.
Qui escriu s’adona que ha de tornar a ajornar el que volia fer una d’aquestes tardes. I s’empipa. Assegut davant l’ordinador consulta, sense treure’n l’entrellat, diverses pàgines web de predicció meteorològica. També, una mica fastiguejat, visita la web del Musée d’Orvay. Se sorprèn: és clara i atractiva, està ben dissenyada i admirablement documentada: L’Angélus és a la galeria Seine del museu d’Orsay de París d’ençà del 1986, provinent del museu del Louvre, en el qual s’exhibia des de 1909.
