Provem d’encaixar en escenes boniques,
en ports de diumenge, farcits de gavines,
en grans sobretaules, on els avis canten,
enmig, vora el foc, abraçats a una manta.
Es tracta de ser els simpàtics del barri,
els que ballen i ballen fins que els músics parin,
i rompre, arrogants, lluint les millors gales,
amb discos, amb dones, amb feines estables…
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria, de sobte,
ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, una carambola, de sobte,
ens demostra que ens en sortim.
Buscant quedar bé en el retaule magnífic,
dels que van pel món amb posat monolític
i afronten la vida mirant-la a la cara
i un dia contents… compren flors a sa mare.
Intentem trampejar per ser persones dignes:
el pare modèlic que volen les filles,
el de la veu greu, el de la mà forta,
que paga un vermut i que arregla una porta…
I després tancar els ulls i sentir el món en calma:
hi ha dos ocellets fent piu-piu dalt d’un arbre.
Han ben enllestit una gran epitafi,
que arranqui somriures a tots els que passin.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria, de sobte,
ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, una carambola, de sobte,
ens demostra que ens en sortim.
Mummm...
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria, de sobte,
ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, se’ns baixa la Verge
i, de sobte, ens revela que ens en sortim.
I, a vegades, contra tot pronòstic,
una gran bestiesa capgira allò que crèiem lògic,
però fent evident que, per un moment,
ens en sortim.
ens en sortim, manel, els millors professors europeus (discmedi, 2008)
