pluja

Qui escriu ha obert ara la finestra i mira un petit jardí nocturn als seus peus. També s’observa les ungles de les mans, que sempre vol polides. I pensa en una continuada vel·leïtat literària. Potser, sí. Infal·liblement. A aquesta hora de la nit la fosca és d’una suculència delicadíssima. Es treu la jaqueta de cotó. Però creu que també podria ser que aquesta acceptada presumptuositat amagués dins seu una altra mena d’aflicció. Més primera, més higiènica, més connatural: la cosa essencial d’explorar la tangibilitat immediata de qui escriu. No ho sap. Els móns interiors són tan esquívols i mudables! Tanca ara a poc a poc la finestra. La remor d’unes primeres gotes humitegen i crispen la gespa tendra com una agulla en un disc.