llibertat

[al meu treball]

nova campanya de promoció de la furgoneta citroen berlingo
(agència: euro RSCG, 2008)

aquest blat i la casa

[a una illa, i a la idea per a una novel·la]

No tornaràs. Recorda, no t'apartis,
mentre fas via, del que tan senzill
és d'estimar: aquest blat i la casa,
el blanc senyal de la barca dins del mar,
el lent or de l'hivern ajaçat a les vinyes,
l'ombra d'un arbre damunt l'ample camp.

salvador espriu, llibre dels morts, dins el caminant i el mur (barcelona, 1954)

d'acord

[als buròcrates qui haurien de picar pedra, i no vanar-se de ser d'acadèmica pedra picada]

Fills de la Gran Puta,
d'ombra allargada i petja diminuta:
llenguallargs llepaculs de gasetilla,
funcionaris de patilla i de cartilla,
tous de carrera i bufats de bandera
creuhonorats in pectore o a la pitrera,
aprovats purulents i pestilents de nota,
putrefactes doctors en bancarrota,
catedràtics, apàtics, limfàtics, raquítics,
torracollons públicament mefítics,
àugurs falsaris de sèquits gregaris
arraïmats pels lladrucs dels sicaris,
cagallons, cagadurs i cagadubtes
estupradors de ruïnes abruptes,
comerciants de merda selenita
llorejats amb corones d’uralita,
crítics cretins, crenetistes frenètics,
pixatinters d’excessos diurètics,
bards neotísics i protorreumàtics
més bufanúvols que nefelobàtics,
cecs acadèmics, prostàtics i endèmics,
i saltimbanquis recontraacadèmics,
alts ocupants de poltrones i càrrecs
ben acoflats al tou dels vostres fems,
aneu-vos-en tots plegats a fregir espàrrecs,
oh, pústules de sempre i del meu temps!

mataró-llavaneres, jordi cornudella, el germà de catul i més coses (barcelona: empúries - 62, 1997), musicat per gerard quintana en caragol, treu banya (música global, 2007)

alambí

[al dia d'avui, en què tot està llest per fer el vi]

Hi ha un rom antic pel qual bé donaria
tots els alcohols de França, un rom molt vell,
que entenebreix i esbalça, esput vermell
d'un déu malalt, sol de l'estrangeria.

No hi ha a l'Infern beuratge més serè
ni dins els Cels més impura ambrosia,
avorta parts i engendra bogeria
i al fons dels sots als morts torna l'alè.

I cada cop que el bec em sembla viure
fa dos-cents anys, o dos mil, tant se val:
Som serf d'Odi, d'Ashaqlun tinc el riure;
fa fred, som a París, em dic Nerval.

quimeres, andreu vidal, l'animal que no existeix (barcelona: proa, 1993)

sense títol

[a aquells qui juguen al joc de la cadira amb la cultura]

monólogo, silvio rodríguez, silvio (fonomusic, 1977)

pausa

[a una musa i a un silenci gairebé elèctric]


what is this thing called love? gwyneth paltrow, infamous (douglas mcgrath, 2006)

pilgrim

[a una ànima amb sabates noves]
timberland, 66512 (2008)

barcelona

[a un temps i a una ciutat]
lorenzo mattotti, solitudine (s. d.)

colofó

[O com uns mateixos versos aplicats a una mateixa persona poden encaminar de maneres tan diferents. Aquesta cançó em va acompanyar en l'anada d'una relació. Ara, en la tornada, n'és el precís colofó.]

óleo de mujer con sombrero, sílvio rodríguez, al final de este viaje (emi, 1970)

gasolina

[a un correu rebut, i a la facilitat de pensar
que no hem d'acceptar el que no ens agrada]

Te escribo desde un área de servicio,
donde sólo me ofrecen gasolina.
Puedes llamarme a cobro revertido
desde la caracola de la esquina.

tito muñoz i joan manuel serrat, de cuando estuve loco (joan manuel serrat, versos en la boca, 2002)

complement

[a una amiga a qui agrada emily dickinson]

What I dream I had:
Pressed in organdy;
Clothed in crinoline of smoky burgundy;
Softer than the rain.
I wandered empty streets
Down past the shop displays.
I heard cathedral bells
Tripping down the alley ways,
As I walked on.

And when you ran to me
Your cheeks flushed with the night.
We walked on frosted fields of juniper and lamplight,
I held your hand.
And when I awoke and felt you warm and near,
I kissed your honey hair with my grateful tears.
Oh I love you, girl.
Oh, I love you.

for emily whenever may i find her, paul simon, en simon and garfunkel, parsley, sage, rosemay and thime (columbia, 1964)

reialesa

[a les vegades que, des dels disset anys, aquesta cançó m'ha fet somriure]

When I was seventeen I dreamed of being king
and having everything I wanted.
But that was long ago and
My dreams did not unfold, so
I'm still the king of nothing.

When I was seventeen I dreamed I gave a ring
to a pretty queen and then I held her.
But that was slumber's fault for
I have no love at all and
I'm still the king of nothing.

If I could rule, I'd dance my cares away,
Find romance every day.
I wouldn't have to listen to this poor fool say:
I'm the king,
I'm the king,
I'm the king of nothing!

king of nothing, seals and croft, unborn child (warner brothers, 1974)

fruita

Mastegueu bé tanta pena, la polpa, l'esclova. No en guardeu cap llavor.

ànsia

[a un sentiment que naufraga i perilla, però sense gaire por]
henri rousseau, le navire dans la tempete (1893)

mans

[a aquest moment en què, assossegadament, no creiem en res...
i al meu germà Carles, qui em va descobrir el poema]

Vem sentar-te comigo Lídia, à beira do rio.
Sossegadamente fitemos o seu curso e aprendamos
Que a vida passa, e não estamos de mãos enlaçadas.
(Enlacemos as mãos.)

Depois pensemos, crianças adultas, que a vida
Passa e não fica, nada deixa e nunca regressa,
Vai para um mar muito longe, para ao pé do Fado,
Mais longe que os deuses.

Desenlacemos as mãos, porque não vale a pena cansarmo-nos.
Quer gozemos, quer nao gozemos, passamos como o rio.
Mais vale saber passar silenciosamente
E sem desassosegos grandes.

Sem amores, nem ódios, nem paixões que levantam a voz,
Nem invejas que dão movimento demais aos olhos,
Nem cuidados, porque se os tivesse o rio sempre correria,
E sempre iria ter ao mar.

Amemo-nos tranquilamente, pensando que podiamos,
Se quise'ssemos, trocar beijos e abraços e carícias,
Mas que mais vale estarmos sentados ao pé um do outro
Ouvindo correr o rio e vendo-o.

Colhamos flores, pega tu nelas e deixa-as
No colo, e que o seu perfume suavize o momento -
Este momento em que sossegadamente nao cremos em nada,
Pagãos inocentes da decadência.

Ao menos, se for sombra antes, lembrar-te-as de mim depois
Sem que a minha lembrança te arda ou te fira ou te mova,
Porque nunca enlaçamos as mãos, nem nos beijamos
Nem fomos mais do que crianças.

E se antes do que eu levares o o'bolo ao barqueiro sombrio,
Eu nada terei que sofrer ao lembrar-me de ti.
Ser-me-ás suave à memória lembrando-te assim - à beira-rio,
Pagã triste e com flores no regaço.

ricardo reis [fernando pessoa] vem sentar-te comigo, lídia, à beira do rio (1914)

retrat

jacques tati, les vacances de monsieur hulot (jacques tati, 1953)

delicadesa

[a l'evasió]

Qui escriu ha decidit que demà anirà a pescar. D’uns dies ençà, la idea el rondava vagament i temptava. Avui, a la feina, s’hi ha decidit amb una convicció clarivident. Demà, sortirà de casa abans que no soni el primer toc de l’alba i anirà a pescar. Qui escriu, però, sap que abans cal que hagi preparat curosament l’esca. Per això hi ha dedicat bona part del temps de la tarda.

Qui escriu sap per experiència que la naturalesa de l’esca és la de l’engany. L’esca és una gran mentida. Per tant, cal no improvisar-la. Ell sap que una bona esca és aquella pensada a consciència i preparada amb delicadesa i meticulositat. L’esca, si es vol infalible, és lluny de la carnassa d’un simple ensibornament maquiavèl·lic. L’essència de l’esca és a tocar de la de la llaminadura. I cal aplicar-se en la seva composició amb una cura que no se sap si és no és una atenció amorosa.

Amb aquest aire de gravetat, qui escriu ha obert el congelador i n’ha tret una caixa de llagostins: grossos com un polze i d’una carn dura com la del pollastre; llagostins atlàntics, provinents d’un continent llunyà, i d’un color nebulós i verd, també atlàntic, com el de la marea baixa de la tarda entre les roques.

Qui escriu, mentre sentia Madeleine Peyroux xiuxiuejar La Javanaise, ha disposat a la taula de fusta blanca de la cuina el parament necessari: diversos plats plans, un voluminós saler, un morter de pedra amb la seva mà i un pot de vidre de tancament hermètic amb anella de goma, que podria haver contingut gairebé dues o tres lliures de confitura d’exquisida figa coll de dama blanca, o negra. Llavors, s’ha entretingut a escapçar els llagostins i a espellar-ne del cos les làmines translúcides de quitina que en formaven la cuirassa. Ho ha fet amb destresa, amb les puntes dels dits, que de tant en tant fregava en un drap de cuina. En haver acabat, Madeleine mussitava una tènue versió de Everybody’s talkin’ de Harry Nilsson, aquella cançó incorporada a la banda sonora de la pel·lícula Midnight Cowboy de John Schlesinger, que tant agrada a qui escriu.

Després, ha disposat: per una banda, en un plat, tota la molla dels llagostins sencers; i, per l’altra, en el morter, els caps, les antenes, les potes i les fines membranes gairebé invisibles. I ho ha capolat i picat durant llarga estona, fins que n’ha quedat una massa substanciosa del color de l’argila de Siena. Mentre deixava reposar aquesta pasta, ha tallat la petita còrpora dels llagostins en trossets uniformes, d’una ungla de grossos, i els ha dipositat entre generoses capes de sal dins del pot de vidre amb tancament hermètic, per tal que conservessin fins al moment de fer-los servir la turgència de la carn. Amb subtilesa, d’un gran retall de paper vegetal, n’ha fet un recipient on encabir la pasta color siena, i, amb cordill de cànem, n’ha fet un paquet relligat, compacte, de degradació segura però lenta. I, encara, aprofitant un cap de fil, hi ha nuat un roc de jardí, d’una dimensió no gaire gran.

Arribats a aquest punt, qui escriu ha mirat la taula blanca de la cuina, el pot de vidre de reflexos fulgurants, el paquet ocre de paper vegetal lligat com per a un regal, i no ha pogut estar de somriure, complagut de si mateix. Coneixedor de la matèria primera de l’esca i de la mentida, li ha vingut al cap un haiku del segle XVIII: “Petit infant, / li acostes una flor / i bada la boca.” Ha tornat a somriure.

adversitat

[i a la perfecció d'un vers]

Despert, escolto el vent, l'amor.

el vent o l'amor, marià villangómez, la miranda (barcelona, 1958)