cap d'any

[2008, cràpula, de sutge i carbó]

Cràpula per força
De sutge i carbó

De paper d’estrassa i borró

Ets un cap d’esquila
Bonifaci i bon jan
Malalt d’amor
Txarrampín, txarrampín, txarrampinya
Xarampió, pulmonia i calfred
No has tingut ni Josep ni Maria
Ets l’orfe al cul del món
Cau una quimera
Vestida de dol
Amb xancletes músties
I traus de mussol
Ets un cap d’esquila
Bonifaci i bon jan
Malalt d’amor
Txarrampín, txarrampín, txarrampinya
Xarampió, pulmonia i calfred
No has tingut ni Josep ni Maria
Ets l’orfe al pou del got
No has volgut un sol que brilla
Ni tan sols l’ase i el bou
Has volgut rat rateta
Ets l’orfe al cul del món
Txarrampín, txarrampín, txarrampinya

cap d’any d’esquila, adrià puntí [amb veu de tom waits], altres cançons de nadal (música global, 2000), composta per al muntatge teatral d'el robinson del metro (la companyia de l’estació, 1997) basat en el conte de felice holman.

vanitas vanitatum

"Una persona enamorada no escribe poemas, y si lo hace desde luego no serán buenos. El poeta más bien está enamorado del poema que escribe sobre el amor."

"Literatura: ochenta por ciento de exhibicionismo. El resto es escritura al dictado."

"Hace año y medio que no escribo nada. Me siento como quien ha pasado por una cura de desintoxicación; me da asco pensar en la 'escritura', cháchara presuntuosa, demente [...] Si me quedan fuerzas escribiré algo impublicable, que ni la imprenta sea capaz de soportar."

sándor márai, diarios 1984-1989 (barcelona: salamandra, 2008)

extenuació

sándor márai, diarios 1984-1989 (barcelona: salamandra, 2008), retrat publicat sense signatura a el país (7 -IV- 2007)

bon viatge!

[fins aviat]

bon nadal!

Non mi toccare, vuoi farmi morire?
Sapessi ieri come ero lontano, lontano.
Ho bisogno di dormire. Ma che voglia di te?
Lassù credevo d’impazzire in mezzo al cielo
tra miliardi e miliardi di stelle, ero solo da morire.
Così ho acceso la radio tra gli auguri,
—ma come gli auguri? — si sentiva cantare.
E io lì solo, ci pensi, da solo a guardare le stelle,
le stelle —ma che andassero a cagare—,
così ho capito che tra poco è Natale
e che ero lì come uno scemo e che dovevo tornare.

Perché spegni la luce, vuoi far finta di dormire?
So che ti piace se ti guardo, e se ti parlo magari sorridi,
mentre fai finta di dormire. Va bene, allora ascoltami un po’:
Lo sai che prima di partire mi son sentito gelare le mani?
Guardando di fuori, non hai l’idea che confusione.
A un certo momento le stelle del cielo si son mesere
a girare e hanno fato una strada d’argento
che i miei occhi non potevano guardare.
Sono stati i pastori i primi a pasare, seguiti dai re magi
sui loro elefanti, mentre gli angeli cominciavano a cantare…
Ma non è niente, una cosa da niente, se penso a una casa
col sole in cima alla collina, e che tra poco, tra poco è mattina.
Tra un’ora ti svegli, mi guardi e sorridi…
Buon Natale!

stornello, lucio dalla [i r. cellamare], viaggi organizzati (pressing – rca, 1984), i lorenzo mattotti. stanze (carbó sobre paper, s. d.)

àngelus

Qui escriu observa que fa dies que plou. Plou a la tarda, ininterrompudament; plou a la nit, sovint amb força i vent, i plou al matí, de manera copiosa i densa. De fa tres dies, el ploure s’atura al migdia. Senzillament, cessa. Aleshores, totes les coses del carrer i les persones que hi corren brillen tocats per uns rajos de sol consistents, de la solidesa dels fulards de gasa grisa. Una mica més lluny, els prats i els sembrats s’il·luminen també per aquesta mena de setí fulgurant, i els seus colors verds i plata ocupen la consideració de qui els observa més estona del que és usual.

Qui escriu, quan aquest fet passa, no pot deixar de pensar en L’Angélus del francès Jean-François Millet, i si de debò el petit llenç de només 55,5 x 66 cm és penjat en una paret de les sales del museu del Louvre —com publica la Gran Enciclopèdia Catalana en l’edició en paper i també en la seva edició digital, l’Enciclopèdia—, o bé en una altra de les del museu d’Orsay —com ho asseguren totes les altres enciclopèdies.

Qui escriu pensa en L’Angélus i en les figures de la parella de pagesos que recollien patates, i que han abandonat puntualment la seva feina per uns instants i resen, la forca clavada a terra. Hi pensa perquè sap que aquesta rara pau —la de la feina, la de la pluja— és només una treva, un petit instant de repòs i recolliment. Després, efectivament, torna a ploure. Tímidament, primer; després, amb fúria.

Qui escriu s’adona que ha de tornar a ajornar el que volia fer una d’aquestes tardes. I s’empipa. Assegut davant l’ordinador consulta, sense treure’n l’entrellat, diverses pàgines web de predicció meteorològica. També, una mica fastiguejat, visita la web del Musée d’Orvay. Se sorprèn: és clara i atractiva, està ben dissenyada i admirablement documentada: L’Angélus és a la galeria Seine del museu d’Orsay de París d’ençà del 1986, provinent del museu del Louvre, en el qual s’exhibia des de 1909.

il pleure dans mon coeur, billy cowie, la chanson bien douce (divas, 1991), veus de lucie i cathryn robson sobre el poema de paul verlaine

sparring partner

[un don juan en hores baixes, potser sí, o l'estratègia d'una bèstia selvàtica. L'entenc.]


È un macaco senza storia,
-dice lei di lui-,
che gli manca la memoria
infondo ai guanti bui…
Ma il suo sguardo è una veranda,
tempo al tempo e lo vedrai,
che si addentra nella giungla,
no, non incontrarlo mai…

Ho guardato in fondo al gioco
tutto qui?… ma -sai-
sono un vecchio sparring partner
e non ho visto mai
una calma più tigrata,
più segreta di così.
Prendi il primo pullmann, via…
tutto il resto è già poesia…

Avrà più di quarant’anni
e certi applausi ormai
son dovuti per amore,
non incontrarlo mai…
Stava lì nel suo sorriso
a guardar passare i tram,
vecchia pista da elefanti
stesa sopra al macadàm…

sparring partner, paolo conte, arena di verona (platinum - warner, 2005)

soffito viola

Quando sei qui con me
questa stanza non ha più pareti
ma alberi, alberi infiniti. Quando sei
qui vicino a me questo soffitto viola no
non esiste più; io vedo il cielo sopra noi
che restiamo qui,
abbandonati come se non ci fosse più
niente più niente al mondo.
Suona un'armonica. Mi sembra un organo
che vibra per te, per me,
su nell'immensità del cielo...
per te e per me nel cielo.

versió de franco battiato de il cielo in una stanza en fleurs 3 (columbia, 2007) de gino paoli en gino paoli (ricordi, 1961)

cambra

Rene and Georgette Magritte,
With their dog, after the war,
Returned to their hotelsuite
And they unlocked the door.
Easily losing their evening clothes
They dance by the light of the moon...
To The Penguins, The Moonglows, The Orioles,
and The Five Satins...
The deep forbidden music
They'd been longing for.
Rene and Georgette Magritte,
With their dog, after the war.
Rene and Georgette Magritte,
With their dog, after the war,
Were strolling down Christopher Street
When they stopped in a men's store,
With all of the mannequins
Dressed in the style
That brought tears to their
Immigrant eyes.
Just like The Penguins, The Moonglows,
The Orioles, and The Five Satins...
The easy stream of laughter
Flowing through the air.
Rene and Georgette Magritte,
With their dog, aprés la guerre...
Side by side, they fell asleep.
Decades gliding by like Indians
Time is cheap.
When they wake up they will find
All their personal belongings
Have intertwined.
Rene and Georgette Magritte,
With their dog, after the war,
Were dining with the power elite
And they looked in their bedroom drawer.
And what do you think
They have hidden away
In the cabinet cold of their hearts?
The Penguins, The Moonglows, The Orioles,
and The Five Satins...
For now and ever after
As it was before...
Rene and Georgette Magritte, with their dog,
After the war...

rené magritte (lessines, 1989 - brussel·les, 1967), les amants (oli sobre tela, 1928) [col·lecció privada: richard s. zeisler, nova york], i paul simon, rene and georgette magritte with their dog after the war, en hearts and bones (warner, 1983)

futbol

D'un enyor a un altre enyor, el meu cor com rebota.

desmanyotat

Sense voler he despertat l'insomne de mi. Bona l'he feta!

dalila

[a un desig en forma de tisores]


anna galiena i jean rochefort en le mari de la coiffeuse, de patrice leconte (frança: lambart - tf1 - sofica, 1990), música de michael nyman