8 de setembre del 2008

delicadesa

[a l'evasió]

Qui escriu ha decidit que demà anirà a pescar. D’uns dies ençà, la idea el rondava vagament i temptava. Avui, a la feina, s’hi ha decidit amb una convicció clarivident. Demà, sortirà de casa abans que no soni el primer toc de l’alba i anirà a pescar. Qui escriu, però, sap que abans cal que hagi preparat curosament l’esca. Per això hi ha dedicat bona part del temps de la tarda.

Qui escriu sap per experiència que la naturalesa de l’esca és la de l’engany. L’esca és una gran mentida. Per tant, cal no improvisar-la. Ell sap que una bona esca és aquella pensada a consciència i preparada amb delicadesa i meticulositat. L’esca, si es vol infalible, és lluny de la carnassa d’un simple ensibornament maquiavèl·lic. L’essència de l’esca és a tocar de la de la llaminadura. I cal aplicar-se en la seva composició amb una cura que no se sap si és no és una atenció amorosa.

Amb aquest aire de gravetat, qui escriu ha obert el congelador i n’ha tret una caixa de llagostins: grossos com un polze i d’una carn dura com la del pollastre; llagostins atlàntics, provinents d’un continent llunyà, i d’un color nebulós i verd, també atlàntic, com el de la marea baixa de la tarda entre les roques.

Qui escriu, mentre sentia Madeleine Peyroux xiuxiuejar La Javanaise, ha disposat a la taula de fusta blanca de la cuina el parament necessari: diversos plats plans, un voluminós saler, un morter de pedra amb la seva mà i un pot de vidre de tancament hermètic amb anella de goma, que podria haver contingut gairebé dues o tres lliures de confitura d’exquisida figa coll de dama blanca, o negra. Llavors, s’ha entretingut a escapçar els llagostins i a espellar-ne del cos les làmines translúcides de quitina que en formaven la cuirassa. Ho ha fet amb destresa, amb les puntes dels dits, que de tant en tant fregava en un drap de cuina. En haver acabat, Madeleine mussitava una tènue versió de Everybody’s talkin’ de Harry Nilsson, aquella cançó incorporada a la banda sonora de la pel·lícula Midnight Cowboy de John Schlesinger, que tant agrada a qui escriu.

Després, ha disposat: per una banda, en un plat, tota la molla dels llagostins sencers; i, per l’altra, en el morter, els caps, les antenes, les potes i les fines membranes gairebé invisibles. I ho ha capolat i picat durant llarga estona, fins que n’ha quedat una massa substanciosa del color de l’argila de Siena. Mentre deixava reposar aquesta pasta, ha tallat la petita còrpora dels llagostins en trossets uniformes, d’una ungla de grossos, i els ha dipositat entre generoses capes de sal dins del pot de vidre amb tancament hermètic, per tal que conservessin fins al moment de fer-los servir la turgència de la carn. Amb subtilesa, d’un gran retall de paper vegetal, n’ha fet un recipient on encabir la pasta color siena, i, amb cordill de cànem, n’ha fet un paquet relligat, compacte, de degradació segura però lenta. I, encara, aprofitant un cap de fil, hi ha nuat un roc de jardí, d’una dimensió no gaire gran.

Arribats a aquest punt, qui escriu ha mirat la taula blanca de la cuina, el pot de vidre de reflexos fulgurants, el paquet ocre de paper vegetal lligat com per a un regal, i no ha pogut estar de somriure, complagut de si mateix. Coneixedor de la matèria primera de l’esca i de la mentida, li ha vingut al cap un haiku del segle XVIII: “Petit infant, / li acostes una flor / i bada la boca.” Ha tornat a somriure.