7 de novembre del 2008

reverberació

Qui escriu, d’uns dies ençà, somriu una mica més del que era lògic de preveure que ho fes a hores d’ara. Somriu quan a la botiga les companyes li fan broma. Retorna amb un somriure el somriure de la gent que el saluda pel carrer. A la nit, sopant un sopar fred a la cuina, somriu. Somriu quan plega curosament la roba abans d’anar a dormir. Somriu quan s’asseu als peus del llit i rumia, en un exercici d’introspecció, les raons ignotes del seu estat somrient. Fa petar els dits. Es frega la barbeta.
No en sap treure l’entrellat. Però pensa que ha sabut tornar a agafar un llibre, o dos, i els ha llegit; recorda que el vi d’enguany bull a les bótes; imagina que viatja lluny; sap que s’ha desfet de certes noses i que, des de la distància, les persones que estima també somriuen…
Qui escriu, demà, diu, tornarà a endollar la guitarra a l’amplificador: en el canal de distorsió, la reverberació al màxim, el volum del so a plena potència…