confidència

Tres quarts de tres de la matinada.
No hi ha ningú al bar llevat de tu i de mi.
Així que bevem, Joe!
Tinc una petita història que crec que hauries de saber.
Brindem, amic meu, per la fi d’un afer que no ha durat.
Així que, aquesta per la meva reina, i una altra per al camí.

Sé què hem de fer.
Posa una altra moneda a la màquina del racó.
No em sento bé. Triaràs una música que sigui simple i trista?
Podria contar-te tantes coses...

però deixaria d'observar el codi de tot un cavaller.
Així que, aquesta per la meva reina, i una altra per al camí.

Tu no t’ho pensaves, amic meu, però sóc una mena de poeta,
i hi ha tantes coses que voldria dir.
I encara que soni depriment,
escolta’m fins que les hagi confessat totes...
Encara que, així és com és la vida,
i sé, Joe, que tens pressa per plegar...
Gràcies per alçar la copa amb mi!
I espero que no t’importi gaire que t’hagi inflat el cap.
Però aquest foc l’havia de remullar o encara explotaria.
Així que, aquesta per la meva reina, i una altra per al camí.
Aquest llarg, llarguíssim camí que encara em queda.

One for my baby, and one more for the road va ser escrita pel músic Harold Arlen conjuntament amb el també compositor i lletrista Johnny Mercer, el 1943, per al musical The sky’s the limit. Ja aleshores va resultar sorprenent per la seva duració i el seu registre: quaranta-vuit compassos, en comptes dels trenta-dos habituals, i sense a penes cap canvi de to. En va resultar, segons la crítica una melodia “inevitable, insistent i melancòlica”, sobre la qual es muntava, com un diamant, la lletra d’un amor fracassat, dignament honesta, continguda, i colpidorament sincera. Va esdevenir, així, cançó de culte per als múltiples i brillants vocalistes de jazz de l’època.

La fascinació que sentia Frank Sinatra per aquesta cançó va fer que l’enregistrés diverses vegades al llarg de la seva vida: el 1947, a Columbia Records; el 1954, per a la banda sonora de Young At Heart; el 1958, a Frank Sinatra Sings for Only the Lonely; el 1962, a Sinatra & Sextet: Live in Paris; i, finalment, el 1966, a Sinatra at the Sands.

Encara, el 1993, a Duets, és la cançó que tanca significativament l’àlbum, acompanyada pel saxofonista soprano Kenny G [Kenneth Gorelick] (en un homenatge del productor Phil Ramone a la trompeta estrident de Harry edison, el Dolç, i al saxo arrossegat de Ben Webster, el Granota; els quals, en la versió de Billie Holiday de 1956, reproduïen sincopadament i meravellosa el balbuceig de la parla d’un alcohòlic).

Potser per la seva bella sordidesa, va estar, precisament, un dels temes preferits i estel·lars en el repertori dels concerts de Sinatra. Però lluny de tractar-la com a una cançó de taverna, o ocurrent, mai no va permetre cap comentari frívol sobre ella. Sempre la va presentar aprofitant una llarga pausa, i en la introducció, solemne, la solia definir com una cançó d’amor i solitud, perfecta. La majoria de crítics coincideixen en què a les darrers estrofes, estranyament, sembla que la seva veu plori de debò.


Qui escriu ha somiat moltes vegades una escena en blanc i negre: hi ha un home a la matinada que beu i es confessa a un tal Joe a la barra d'un bar, mentre a fora, al carrer, se sent la remor de les passes altives d'una dona que camina decidida, lleugera, amb el cap cot, i que s'allunya. I es perd en una música.


one for my baby, and one more for the road, frank sinatra al Festhalle Frankfurt, el 1991

àngelus

Qui escriu observa que fa dies que plou. Plou a la tarda, ininterrompudament; plou a la nit, sovint amb força i vent, i plou al matí, de manera copiosa i densa. De fa tres dies, el ploure s’atura al migdia. Senzillament, cessa. Aleshores, totes les coses del carrer i les persones que hi corren brillen tocats per uns rajos de sol consistents, de la solidesa dels fulards de gasa grisa. Una mica més lluny, els prats i els sembrats s’il·luminen també per aquesta mena de setí fulgurant, i els seus colors verds i plata ocupen la consideració de qui els observa més estona del que és usual.

Qui escriu, quan aquest fet passa, no pot deixar de pensar en L’Angélus del francès Jean-François Millet, i si de debò el petit llenç de només 55,5 x 66 cm és penjat en una paret de les sales del museu del Louvre —com publica la Gran Enciclopèdia Catalana en l’edició en paper i també en la seva edició digital, l’Enciclopèdia—, o bé en una altra de les del museu d’Orsay —com ho asseguren totes les altres enciclopèdies.

Qui escriu pensa en L’Angélus i en les figures de la parella de pagesos que recollien patates, i que han abandonat puntualment la seva feina per uns instants i resen, la forca clavada a terra. Hi pensa perquè sap que aquesta rara pau —la de la feina, la de la pluja— és només una treva, un petit instant de repòs i recolliment. Després, efectivament, torna a ploure. Tímidament, primer; després, amb fúria.

Qui escriu s’adona que ha de tornar a ajornar el que volia fer una d’aquestes tardes. I s’empipa. Assegut davant l’ordinador consulta, sense treure’n l’entrellat, diverses pàgines web de predicció meteorològica. També, una mica fastiguejat, visita la web del Musée d’Orvay. Se sorprèn: és clara i atractiva, està ben dissenyada i admirablement documentada: L’Angélus és a la galeria Seine del museu d’Orsay de París d’ençà del 1986, provinent del museu del Louvre, en el qual s’exhibia des de 1909.

il pleure dans mon coeur, billy cowie, la chanson bien douce (divas, 1991), veus de lucie i cathryn robson sobre el poema de paul verlaine

reverberació

Qui escriu, d’uns dies ençà, somriu una mica més del que era lògic de preveure que ho fes a hores d’ara. Somriu quan a la botiga les companyes li fan broma. Retorna amb un somriure el somriure de la gent que el saluda pel carrer. A la nit, sopant un sopar fred a la cuina, somriu. Somriu quan plega curosament la roba abans d’anar a dormir. Somriu quan s’asseu als peus del llit i rumia, en un exercici d’introspecció, les raons ignotes del seu estat somrient. Fa petar els dits. Es frega la barbeta.
No en sap treure l’entrellat. Però pensa que ha sabut tornar a agafar un llibre, o dos, i els ha llegit; recorda que el vi d’enguany bull a les bótes; imagina que viatja lluny; sap que s’ha desfet de certes noses i que, des de la distància, les persones que estima també somriuen…
Qui escriu, demà, diu, tornarà a endollar la guitarra a l’amplificador: en el canal de distorsió, la reverberació al màxim, el volum del so a plena potència…

delicadesa

[a l'evasió]

Qui escriu ha decidit que demà anirà a pescar. D’uns dies ençà, la idea el rondava vagament i temptava. Avui, a la feina, s’hi ha decidit amb una convicció clarivident. Demà, sortirà de casa abans que no soni el primer toc de l’alba i anirà a pescar. Qui escriu, però, sap que abans cal que hagi preparat curosament l’esca. Per això hi ha dedicat bona part del temps de la tarda.

Qui escriu sap per experiència que la naturalesa de l’esca és la de l’engany. L’esca és una gran mentida. Per tant, cal no improvisar-la. Ell sap que una bona esca és aquella pensada a consciència i preparada amb delicadesa i meticulositat. L’esca, si es vol infalible, és lluny de la carnassa d’un simple ensibornament maquiavèl·lic. L’essència de l’esca és a tocar de la de la llaminadura. I cal aplicar-se en la seva composició amb una cura que no se sap si és no és una atenció amorosa.

Amb aquest aire de gravetat, qui escriu ha obert el congelador i n’ha tret una caixa de llagostins: grossos com un polze i d’una carn dura com la del pollastre; llagostins atlàntics, provinents d’un continent llunyà, i d’un color nebulós i verd, també atlàntic, com el de la marea baixa de la tarda entre les roques.

Qui escriu, mentre sentia Madeleine Peyroux xiuxiuejar La Javanaise, ha disposat a la taula de fusta blanca de la cuina el parament necessari: diversos plats plans, un voluminós saler, un morter de pedra amb la seva mà i un pot de vidre de tancament hermètic amb anella de goma, que podria haver contingut gairebé dues o tres lliures de confitura d’exquisida figa coll de dama blanca, o negra. Llavors, s’ha entretingut a escapçar els llagostins i a espellar-ne del cos les làmines translúcides de quitina que en formaven la cuirassa. Ho ha fet amb destresa, amb les puntes dels dits, que de tant en tant fregava en un drap de cuina. En haver acabat, Madeleine mussitava una tènue versió de Everybody’s talkin’ de Harry Nilsson, aquella cançó incorporada a la banda sonora de la pel·lícula Midnight Cowboy de John Schlesinger, que tant agrada a qui escriu.

Després, ha disposat: per una banda, en un plat, tota la molla dels llagostins sencers; i, per l’altra, en el morter, els caps, les antenes, les potes i les fines membranes gairebé invisibles. I ho ha capolat i picat durant llarga estona, fins que n’ha quedat una massa substanciosa del color de l’argila de Siena. Mentre deixava reposar aquesta pasta, ha tallat la petita còrpora dels llagostins en trossets uniformes, d’una ungla de grossos, i els ha dipositat entre generoses capes de sal dins del pot de vidre amb tancament hermètic, per tal que conservessin fins al moment de fer-los servir la turgència de la carn. Amb subtilesa, d’un gran retall de paper vegetal, n’ha fet un recipient on encabir la pasta color siena, i, amb cordill de cànem, n’ha fet un paquet relligat, compacte, de degradació segura però lenta. I, encara, aprofitant un cap de fil, hi ha nuat un roc de jardí, d’una dimensió no gaire gran.

Arribats a aquest punt, qui escriu ha mirat la taula blanca de la cuina, el pot de vidre de reflexos fulgurants, el paquet ocre de paper vegetal lligat com per a un regal, i no ha pogut estar de somriure, complagut de si mateix. Coneixedor de la matèria primera de l’esca i de la mentida, li ha vingut al cap un haiku del segle XVIII: “Petit infant, / li acostes una flor / i bada la boca.” Ha tornat a somriure.

amor

Qui escriu, avui, ha participat d’un instant agradable i una mica desconcertant. En un moment del matí, ha anat a examinar els petits cultius d’una casa preciosa. L’havien convidat a fer-ho. Li havien demanat que ho fes. Hi ha arribat per un camí solitari i s’ha passejat entre els arbres amb un aire solemne i benigne, com de doctor antic o, millor, d’amant de l’opereta. Sense pressa ha reconegut per l’olor i la forma de les fulles, tipus, classes i varietats; per alguna imperceptible cicatriu en una soca, la poca traça d’un vell jardiner; per les formes de les copes, les hores d’insolació i la força del vent que preval en aquell lloc. Ha fet alguna que altra pregunta assenyada a la dona que en té cura i que l’acompanyava. Amb unes maneres d’home de ciència, ha capturat esportivament petits insectes dels quals —ha advertit— calia desconfiar tothora. També n’ha assenyalat uns altres els quals són dignes de considerar profitosos i afortunats, pel benefici que se n’obté amb la seva presència. Així, han passat una bona estona. Després, s’han assegut en el pedrís d’una antiga era i la dona que té cura dels arbres li ha ofert una llimonada. Mentre la preparava, ell ha escrit en un paper noms rars de matèries químiques, estranys principis actius i dosis calculades rigorosament. Ha establert un calendari minuciosament detallat de tractament i li ha recomanat seguir ambiciosament els escrúpols d’unes bones pràctiques agrícoles. Llavors qui escriu s’ha aixecat i ha fet per acomiadar-se. Abans, però, ha volgut felicitar la dona que té cura dels arbres. D’una manera franca ha aplaudit i lloat la seva plantació, la seva voluntat i els seus bons propòsits. Després d’un silenci, ambdós s’han confessat creure que aquell era el millor principi a seguir, també a la vida, esdevingut gairebé una ètica. És, ara i sempre, només una qüestió d’amor. Ha estat en aquell moment que la dona ha sospirat finament i les seves espatlles s’han alleugerit. Ha somrigut, tranquil·la, i els ulls que miraven els arbres se li han banyat d’una solució composta de confiança i amabilitat.