murtra

[a isabel]

A difficult achievement for true lovers
Is to lie mute, without embrace or kiss,
Without a rustle or a smothered sigh,
Basking each in the other’s glory.

Let us not undervalue lips or arms
As reassurances of constancy,
Or speech as necessary communication
When troubles heart go groping through the dusk;

Yet lovers who have learned this last refinement
-To lie apart, yet sleep and dream together
Motionless under their starred coverlet-
Crown love with wreaths of myrtle.


Èxit difícil, d’amants veritables,
és jeure muts, sense bes ni abraçada,
sense sospirs sufocats ni murmuris,
cadascun rabejant-se en el goig que sent l’altre.

No hem de menystenir pas llavis ni braços
com a penyores de constància,
ni tampoc la conversa necessària
quan els cors van, torbats, a les palpentes;

però els qui saben el refinament
de jeure a part però somniar junts,
quiets sota la vànova estelada
amb rams de murtra coronen l’amor.

the starred coverlet [la vànova estelada], robert graves, d'amor trenta poemes (barcelona: 62, 1991), traducció de josep m. jaumà. il·lustració botànica de myrtus communis, d'otto wilhelm thomé, flora von deutschland, österreich und der schweiz (gera, 1885)

Etimològicament, murta, murtra, murter, mirter, murtrer o murtrera prové del grec myrtos que significa 'perfum' -i en castellà, mirto, però també arrayán, que prové de l'àrab ar-rayhan, 'l'aromàtic'-, ja que conté a les baies i a les fulles una essència aromàtica fortament antisèptica, el mirtol. Mitològicament, l'arbust de la murtrera es troba en forma de llegendes a gairebé totes les cultures d'una banda i altra de la mediterrània, però també a la matèria de bretanya, per exemple. Sempre, relacionat amb la durabilitat de l'amor i les victòries no cruentes.

mal·leabilitat

Lady Macduff: [...] Com t'espavilaràs, i com viuràs?
Noi: Mare, com els ocells!
Lady Macduff: De cucs i mosques?
Noi: Del que jo trobi, mare, tal com fan ells.

william shakespeare, macbeth (1623), fragment de l'escena segona del quart acte. irma gruenholz, pájaros en la cabeza, il·lustració amb plastilina, reproducció extreta del blog de la il·lustradora

primer pas

Hem arribat a aquest últim refugi.
Aquí comença
el que no sé si tu en dius soledat.
El primer pas per oblidar qui som
i fer-nos companyia al peu mateix
de la roca gelada que ens vigila.
Tot és als nostres ulls.
I el desencís, un riu fins a la mort.
Ha faltat poc, molt poc, per ser feliç


paisatge, joan margarit, misteriosament feliç (barcelona: proa, 2008), sanne's ballet feet II és un dels videos que edita la ballarina de disset anys, nascuda als països baixos, sanne, per mostrar els seus progressos en la dansa; la música triada per ella és close cover de wim mertens (nova york: windham hill, 1993)

nexe

L'erotismo è quel momento dell'esperienza nel quale si dispiega l'esistenza nel suo significato più profondo ed è qui che si realizza quel 'legame organico' tra chi espone e chi guarda che per Breton è ciò che è carente nell'arte del suo tempo.

felice casorati (novara 1883 - torí 1963), conversazione platonica (oli, 1925) [col·lecció privada de torí]. elisabetta fernandez i massimiliano miggiani, arte sesso società, per una lettura sociologica dell'erotismo nella storia dell'arte (roma: meltemi, 2000)

desaparició

Un extraño panorama para después de esa batalla perdida que es la infancia. Envejecer tal vez tenga su gracia, pero también es cierto que envejecer sirve para comprobar que hemos caminado y que el tiempo ha caminado con nosotros, sirve para comprobar que hemos avanzado por dunas movedizas que en apariencia nos han conducido al término de un trayecto y nos han situado en la punta avanzada de un desierto donde, al volver la vista atrás e intentar recuperar algo de nuestra calle de Arthur, sólo podremos ver un viejo camino en el que el Tiempo ha escrito el fin abrupto de nuestro mundo, del mundo. Sabemos que es el fin del mundo si avanzamos. Sabemos que si damos un paso más allá, desapareceremos. Y nos planteamos darlo, pues pensamos que es lo mejor, recordamos que ya ese paso lo dieron otros antes, y esos otros fueron siempre nuestros exploradores favoritos, los que admirábamos tanto cuando les veíamos difuminarse en las tenaces sombras del vacío.

enrique vila-matas, doctor pasavento (barcelona: anagrama, 2005)

lliçó

Este líquido é água.
Quando pura
é inodora, insípida e incolor.
Reduzida a vapor,
sob tensão e a alta temperatura,
move os êmbolos das máquinas que, por isso,
se denominam máquinas de vapor.

É um bom dissolvente.
Embora com excepções, mas de um modo geral,
dissolve tudo bem, ácidos, bases e sais.
Congela a zero graus centesimais
e ferve a 100, quando à pressão normal.

Foi neste líquido que numa noite cálida de Verão,
sob um luar gomoso e branco de camélia,
apareceu a boiar o cadáver de Ofélia
com um nenúfar na mão.


liçâo sobre a água, antonio gedeâo [rómulo de carvalho], linhas de força (coimbra: impremta tipogràfica da Atlântida, 1967). reproducció d'una taca de cafè en una superfície, fotografia anònima extreta d'un article de com netejar diverses taques publicat en una web dedicada a la casa i la decoració.

dolor

La seva filla va morir als deu anys,
i ara el dolor no deixa que el pinzell
s'aturi en la memòria.
Però tampoc no pintarà el demà.
El que ha pintat és la desemparança,
la dona jove que mai no existirà.
Cal buscar unes paraules innocents
i paoroses com els blaus de Rubens.

retrat en blau / museu de l'ermitage, joan margarit, misterio-sament feliç (barcelona: proa, 2008) i peter paul rubens, cap de joveneta [clara serena rubens] (dibuix, c 1623), exposat a la galeria albertina de viena, àustria.


Filla de peter paul rubens i isabella brant, clara serena rubens va morir el 1623. Segons els historiadors devia tenir aleshores deu o dotze anys. Amb tot, com succeeix en el retrat de clara serena exposat en el museu de l'ermitage de sant petersburg, rubens, mogut pel dolor, va seguir veient la seva filla com a model imaginària, fins i tot, un cop morta. En aquest dibuix, la joveneta es correspon a una noia d'uns setze o disset anys. Se n'ha deduït la identitat a partir de la semblança amb la seva mare, especialment en els ulls.

conversa

En aquest punt, crec que hauríem de parlar de tres tipus d'obligacions que afecten la relació de cada cultura del jo amb la de l'altre. Em refereixo a l'obligació de parlar, la d'escoltar i la de respondre. L'ètica de l'empatia dialògica implica, d'una manera immanent, una ètica del jo. Perdre el sentit de parlar i escoltar suposa la pèrdua del jo i de l'altre, i, per tant, de l'esfera de valors comuns que formen el cor mateix de la humanitat. L'obligació de parlar i escoltar no permet tan sols d'entrar en l'esfera de la conversa, com a àmbit associatiu, sinó també d'introduir-se en l'esfera del reconeixement com a prova indispensable d'unió. Vet aquí el poder d'escoltar-se un mateix i d'escoltar l'altre. En descobrir que una cultura aliena també té la capacitat d'escoltar, cada cultura aprèn a jutjar el seu propi discurs amb sentit crític.

ramin jahanbegloo, l'imperatiu intercultural (barcelona: arcàdia, 2008), il·lustració extreta de la pàgina web d'educima, làmines educatives per a acolorir

vanitas vanitatum

"Una persona enamorada no escribe poemas, y si lo hace desde luego no serán buenos. El poeta más bien está enamorado del poema que escribe sobre el amor."

"Literatura: ochenta por ciento de exhibicionismo. El resto es escritura al dictado."

"Hace año y medio que no escribo nada. Me siento como quien ha pasado por una cura de desintoxicación; me da asco pensar en la 'escritura', cháchara presuntuosa, demente [...] Si me quedan fuerzas escribiré algo impublicable, que ni la imprenta sea capaz de soportar."

sándor márai, diarios 1984-1989 (barcelona: salamandra, 2008)

fred

[a un fred benigne, compartit]

Traversare una strada per scappare di casa
lo fa solo un ragazzo, ma quest’uomo che gira
tutto il giorno le strade, non è più un ragazzo
e non scappa di casa.

Ci sono d’estate
pomeriggi che fino le piazze son vuote, distese
sotto il sole che sta per calare, e quest’uomo, che giunge
per un viale d’inutili piante, si ferma.
Val la pena esser solo, per essere sempre più solo?
Solamente girarle, le piazze e le strade
sono vuote. Bisogna fermare una donna
e parlarle e deciderla a vivere insieme.
Altrimenti, uno parla da solo. È per questo che a volte
c’è lo sbronzo notturno che attacca discorsi
e racconta i progetti di tutta la vita.

Non è certo attendendo nella piazza deserta
che s’incontra qualcuno, ma chi gira le strade
si sofferma ogni tanto. Se fossero in due,
anche andando per strada, la casa sarebbe
dove c’è quella donna e varrebbe la pena.
Nella notte la piazza ritorna deserta
e quest’uomo, che passa, non vede le case
tra le inutili luci, non leva più gli occhi:
sente solo il selciato, che han fatto altri uomini
dalle mani indurite, come sono le sue.
Non è giusto restare sulla piazza deserta.
Ci sarà certamente quella donna per strada
che, pregata, vorrebbe dar mano alla casa.

cesare pavese, lavorare stanca (florència: solaria, 1936), clip dirigit per andrea galli, també arranjador musical sobre una partitura d'ennio morricone

spleen

—Qui aimes-tu le mieux, homme énigmatique, dis? Ton père, ta mère, ta soeur ou ton frère?
— Je n'ai ni père, ni mère, ni sœur ni frère.
— Tes amis?
— Vous vous servez là d'une parole dont le sens m'est resté jusqu'à ce jour inconnu.
— Ta patrie?
— J'ignore sous quelle latitude elle est située.
— La beauté?
— Je l'aimerais volontiers, déesse et immortelle.
— L'or?
— Je le hais comme vous haïssez Dieu.
— Eh! Qu’aimes-tu donc, extraordinaire étranger?
— J'aime les nuages… les nuages qui passent… là-bas… là-bas… les merveilleux nuages!

[— Digues, home enigmàtic, qui estimes més? Ton pare, ta mare, ta germana o ton germà?
— No tinc pare, ni mare, ni germana ni germà.
— Els teus amics?
— Feu servir una paraula el sentit de la qual a hores d’ara m'és desconegut.
— La teva pàtria?
— Ignoro la latitud on és situada.
— La bellesa?
— L’estimaria gustós, deessa i immortal.
— L'or?
— L’odio tant com vós odieu Déu.
— Ei! Qui estimes, doncs, extraordinari estranger?
— Estimo els núvols… els núvols que passen… enllà… enllà… els meravellosos núvols!]

l’etranger, charles baudelaire, le spleen de paris (parís: auguste delâtre, 1869), il·lustració de robert parkeharrison, cloud cleaner, dins the architect's brother (santa fe, new mexico: twin palms – twelvetrees, 2002)

àcids

[a una lectura en avió, i a un esmorzar que promet]

"A la ràdio, he sentit que si menges una llimona sense fer ganyotes, s'acomplirà tot el que desitgis, però em fa por provar-ho, fer ganyotes i que cap desig no es faci mai més realitat."

sergi pàmies, si menges una llimona sense fer ganyotes (barcelona: quaderns crema, 2006)

valor

[a les pors de qui estimem, al f.c. barcelona, als partits a les 7 del matí, i als qui lluitaren en la batalla d'agincourt, el dia 25 d'octubre de 1415, diada de sant crispí]

[...]
This day is called the feast of Crispian: [Avui és Sant Crispí:]
He that outlives this day, and comes safe home, [aquell qui sobrevisqui avui, i torni sa i estalvi a casa,]
Will stand a tip-toe when the day is named, [s’alçarà dempeus quan es parli d’aquest dia,]
And rouse him at the name of Crispian. [i despertarà amb el nom de Crispí.]
He that shall live this day, and see old age, [Qui després d’avui encara arribi a vell]
Will yearly on the vigil feast his neighbours, [cada any el dia abans convidarà els veïns]
And say ‘To-morrow is Saint Crispian’: [i els dirà: “Demà és Sant Crispí”.]
Then will he strip his sleeve and show his scars. [Llavors s’arromangarà i en mostrarà les cicatrius.]
And say ‘These wounds I had on Crispin’s day’. [Dirà: “Aquestes ferides me les van fer el dia de Sant Crispí”.]
Old men forget: yet all shall be forgot, [Qui és vell oblida: tot cau en l’oblit,]
But he’ll remember with advantages [però l’home sempre recordarà amb profit]
What feats he did that day: then shall our names [la proesa que va fer aquell dia. I els nostres noms]
Familiar in his mouth as household words: [retornaran als seus llavis aleshores com noms familiars:]
Harry the king, Bedford and Exeter, Warwick and Talbot, Salisbury and Gloucester, [el rei Enric, Bedford i Exeter, Warwick i Talbot, Salisbury i Gloucester…]
Be in their flowing cups freshly remember’d. [tots serem dolçament recordats entre l’escuma de les copes.]
This story shall the good man teach his son; [I el bon home explicarà aquesta història a son fill;]
And Crispin Crispian shall ne’er go by, [i no hi haurà Sant Crispí i Sant Crispinià]
From this day to the ending of the world, [—des d’ara i fins a la fi del món—]
But we in it shall be remember’d; [que no hi siguem recordats.]
We few, we happy few, we band of brothers; [Nosaltres pocs, feliços pocs, una colla de germans,]
For he to-day that sheds his blood with me [—perquè qui avui vessi la seva sang amb mi]
Shall be my brother; be he ne’er so vile, [serà per sempre mon germà, i mai més serà un vilà,]
This day shall gentle his condition: [que, des d’avui, serà noble la seva condició.]
And gentlemen in England now a-bed [Quants cavallers que ara són al llit a Anglaterra]
Shall think themselves accursed they were not here, [maleiran el fet de no ser ara aquí]
And hold their manhoods cheap whiles any speaks [i se sentiran poc homes si s’escolten]
That fought with us upon Saint Crispin’s day. [qui va lluitar entre nosaltres el dia de Sant Crispí!]
[...]

william shakespeare, henry V, (c. 1599) [acte IV, escena III]; kenneth branagh, henry V (bbc, 1989)

novecento

[una paraula que em persegueix]

Lo era de verdad: el más grande. Nosotros tocábamos música, él era algo distinto. Él tocaba... Aquello no existía antes de que él lo tocara, ¿de acuerdo?, no estaba en ningún sitio. Y cuando él se levantaba del piano, ya no estaba... y ya no estaba para siempre... Danny Boodmann T.D. Lemon Novecento. La última vez que lo vi estaba sentado sobre una bomba. En serio. Estaba sentado sobre una carga de dinamita así de grande. Es una larga historia... Él decía: "No estás jodido verdaderamente mientras tengas una buena historia a cuestas y alguien a quien contársela." Él sí que tenía una buena historia... Él era su buena historia. Delirante, a decir verdad, pero hermosa... Y aquel día, sentado sobre toda aquella dinamita, me la regaló. Porque yo fui su mejor amigo... Y he hecho tonterías, y si me ponen boca abajo nada saldrá de mis bolsillos, hasta la trompeta vendí, todo, pero... aquella historia no..., ésa no la he perdido, todavía está aquí, tan límpida e inexplicable como tan sólo lo era la música cuando, en mitad del océano, la tocaba el piano mágico de Danny Boodmann T.D. Lemon Novecento.

alessandro baricco, novecento (milan: giangiacomo feltrinelli, 1994) [novecento. la leyenda del pianista en el océano, traducció de xavier gonzález rovira (barcelona: anagrama, 1999)]

màgia

Em sé fer uns peixos de fusta
panxarruts, no gaire grans;
els empleno de llimalla
tocada amb la pedra imant
i els acoloreixo a l'oli
perquè siguin fulgurants.
Ensenyo els peixos i explico
que veurem com nedaran
tots dos sols dins una bóta;
i, un cop a l'aigua posats,
demano un bocí de coca
i els el dono amb una mà.
(Però jo, sense que es vegi,
hi barrejo pedra imant
i així sembla, pels qui miren
que els peixos vénen nedant.)
Damunt l'aigua i sota els núvols
si hi ha coses per contar!
Milers de llums brillarien
si la bóta fos el mar
i els espectadors que miren
fos tota la humanitat,
i els peixos que m'engipono
fossin uns peixos navals
que llisquessin per les ones
com ocells per l'aire blau.

petita oda en dijous, joan brossa, vint-i-una odes, uns goigs, una dansa i un sonet (1958) dins joan brossa, poesia rasa (barcelona: ariel, 1970)

aquest blat i la casa

[a una illa, i a la idea per a una novel·la]

No tornaràs. Recorda, no t'apartis,
mentre fas via, del que tan senzill
és d'estimar: aquest blat i la casa,
el blanc senyal de la barca dins del mar,
el lent or de l'hivern ajaçat a les vinyes,
l'ombra d'un arbre damunt l'ample camp.

salvador espriu, llibre dels morts, dins el caminant i el mur (barcelona, 1954)

d'acord

[als buròcrates qui haurien de picar pedra, i no vanar-se de ser d'acadèmica pedra picada]

Fills de la Gran Puta,
d'ombra allargada i petja diminuta:
llenguallargs llepaculs de gasetilla,
funcionaris de patilla i de cartilla,
tous de carrera i bufats de bandera
creuhonorats in pectore o a la pitrera,
aprovats purulents i pestilents de nota,
putrefactes doctors en bancarrota,
catedràtics, apàtics, limfàtics, raquítics,
torracollons públicament mefítics,
àugurs falsaris de sèquits gregaris
arraïmats pels lladrucs dels sicaris,
cagallons, cagadurs i cagadubtes
estupradors de ruïnes abruptes,
comerciants de merda selenita
llorejats amb corones d’uralita,
crítics cretins, crenetistes frenètics,
pixatinters d’excessos diurètics,
bards neotísics i protorreumàtics
més bufanúvols que nefelobàtics,
cecs acadèmics, prostàtics i endèmics,
i saltimbanquis recontraacadèmics,
alts ocupants de poltrones i càrrecs
ben acoflats al tou dels vostres fems,
aneu-vos-en tots plegats a fregir espàrrecs,
oh, pústules de sempre i del meu temps!

mataró-llavaneres, jordi cornudella, el germà de catul i més coses (barcelona: empúries - 62, 1997), musicat per gerard quintana en caragol, treu banya (música global, 2007)

alambí

[al dia d'avui, en què tot està llest per fer el vi]

Hi ha un rom antic pel qual bé donaria
tots els alcohols de França, un rom molt vell,
que entenebreix i esbalça, esput vermell
d'un déu malalt, sol de l'estrangeria.

No hi ha a l'Infern beuratge més serè
ni dins els Cels més impura ambrosia,
avorta parts i engendra bogeria
i al fons dels sots als morts torna l'alè.

I cada cop que el bec em sembla viure
fa dos-cents anys, o dos mil, tant se val:
Som serf d'Odi, d'Ashaqlun tinc el riure;
fa fred, som a París, em dic Nerval.

quimeres, andreu vidal, l'animal que no existeix (barcelona: proa, 1993)

mans

[a aquest moment en què, assossegadament, no creiem en res...
i al meu germà Carles, qui em va descobrir el poema]

Vem sentar-te comigo Lídia, à beira do rio.
Sossegadamente fitemos o seu curso e aprendamos
Que a vida passa, e não estamos de mãos enlaçadas.
(Enlacemos as mãos.)

Depois pensemos, crianças adultas, que a vida
Passa e não fica, nada deixa e nunca regressa,
Vai para um mar muito longe, para ao pé do Fado,
Mais longe que os deuses.

Desenlacemos as mãos, porque não vale a pena cansarmo-nos.
Quer gozemos, quer nao gozemos, passamos como o rio.
Mais vale saber passar silenciosamente
E sem desassosegos grandes.

Sem amores, nem ódios, nem paixões que levantam a voz,
Nem invejas que dão movimento demais aos olhos,
Nem cuidados, porque se os tivesse o rio sempre correria,
E sempre iria ter ao mar.

Amemo-nos tranquilamente, pensando que podiamos,
Se quise'ssemos, trocar beijos e abraços e carícias,
Mas que mais vale estarmos sentados ao pé um do outro
Ouvindo correr o rio e vendo-o.

Colhamos flores, pega tu nelas e deixa-as
No colo, e que o seu perfume suavize o momento -
Este momento em que sossegadamente nao cremos em nada,
Pagãos inocentes da decadência.

Ao menos, se for sombra antes, lembrar-te-as de mim depois
Sem que a minha lembrança te arda ou te fira ou te mova,
Porque nunca enlaçamos as mãos, nem nos beijamos
Nem fomos mais do que crianças.

E se antes do que eu levares o o'bolo ao barqueiro sombrio,
Eu nada terei que sofrer ao lembrar-me de ti.
Ser-me-ás suave à memória lembrando-te assim - à beira-rio,
Pagã triste e com flores no regaço.

ricardo reis [fernando pessoa] vem sentar-te comigo, lídia, à beira do rio (1914)

adversitat

[i a la perfecció d'un vers]

Despert, escolto el vent, l'amor.

el vent o l'amor, marià villangómez, la miranda (barcelona, 1958)