orgull

Qui escriu va experimentar l’altre dia una diminuta alegria, però compartida i estesa al llarg d’una taula de dinar ben parada. A la vida hi ha moments així. El pare de qui escriu ens havia convidat a dinar a Aurèlia, Eulàlia, Iulia, Maties i a mi. Feia uns dies que ho preparava de manera més o menys secreta. Volia que el menú fos una sorpresa. Finalment, hi havia gaspatxo de maduixes, xarrup de llimó i menta, costelles de moltó al forn amb farigola i profiteroles de crema amb xocolata calenta. Per beure, Moët & Chandon. I cafè. El pare de qui escriu té setanta-dos anys i, des d’ara en fa tres, el cos mig paralitzat per una embòlia. Per això, tothom qui seia en aquella taula es va poder sentir lligat a un sentiment ben alegre: l’orgull de ser-hi.

viatges

La vida fa quilòmetres de via
i ve que el món et sembla una gran roda,
i que la mala sort fa poca via,
o bé que l'univers adorm la roda.

Et sembla que la nit no tingui via.
I ve que la fortuna ja no roda,
i el tren, bosc a través, fa un tram de via,
entra en agulles i perds una roda.

A voltes trobaràs que, al teu viatge,
el teu seny hi desplega una gran cua
i ja no et sembla fer tan mal viatge.

Però comprens que al món tot porta cua.
I ve que, viatger de cap viatge,
prens el vagó que du el fanal de cua.

fanal de cua, joan brossa, furgó de cua (1989-1991) (barcelona: quaderns crema, 1993)

bellesa

fàbula

En aquesta hora de la nit, un paó reial, majestuosament blanc, llença un esgarip com de granota. Podeu creure-ho. És ben cert.

optimisme

[a un tros de pa amb mantega]

De esto se trata. De elegir un pan. De untar man­tequilla a diestro y siniestro. De sembrar el caos en la cocina. De no malgastar sobras. De dar de comer a tus amigos y a tu familia. De sentarte a una mesa don­de se celebra el irreducible acto social de compartir alimentos con otros. A pesar de todos los reparos y salvedades, [Joseph] Conrad tenía razón. Es un acto moral. Es una cuestión de cordura. Que él diga la última pala­bra: “La íntima influencia de la cocina meticulosa” es­cribió, “fomenta la serenidad de ánimo, la galanura del pensamiento y esa visión indulgente de los defec­tos del prójimo que es la única forma de genuino op­timismo. Tales son sus títulos de nobleza.”

julian barnes, el perfeccionista en la cocina (barcelona: anagrama, 2006) [jaime zulaika, trad.]

blues

Posee [el blues] su propia escala, su propio lenguaje, sus leyes y sus tradiciones. A mi modo de ver, supone una celebración del triunfo sobre la adversidad; está cargado de humor, de dobles sentidos y de ironía, y muy raras veces, si es que hay alguna, resulta deprimente escucharlo. Puede ser, y normalmente llega a serlo, la música más estimulante a disposición de nuestros oídos.

clapton, eric: clapton. la autobiografía (barcelona: global rhythm, 2008) [ezequiel martínez llorente, trad.]

diàleg

[sobre la corrupció de la matèria]

humilitat

En bol servien
l’arròs a casa meva.
Ara, en viatge
—per tot coixí les herbes—,
en fulles de pasània.

marxant a l’exili, príncep arima (640 – 658), en miquel desclot (trad.), per tot coixí les herbes. de la lírica japonesa (barcelona: proa, 1995)

admirable

"Un libro es lo más fácil de hacer. Te lo escriben, se imprime y se vende." (Oído a un cocinero moderno, convertido en Plutarco del fogón por un gacetillero.)

Sí, en verdad se imprime, pero canutas las pasa uno para venderlo por bien impreso que esté en el mejor de los papeles. Un libro es fácil de hacer, sobre todo para quien lo firma y no lo escribe.
Esta obra —y de eso responde el editor— está admirable y correctísimamente escrito [sic] en su totalidad por quienes lo firman, curioso cocinero y docto botánico.
Del papel no se hable. Por lo que a la imprenta se refiere, no hay en el mismo París un establecimiento tipográfico que en diez días cabales pueda hacer como lo [sic] ha hecho Javier de Lizarra un trabajo como éste, que a la vista está. Si hay en el libro faltas, omisiones y defectos de confección, serán la nota discordante del Diccionario Botánico para Cocineros y sólo tendrán culpa
El señor editor y su equipo de fieles colaboradores.
Laus Deo.

colofó a andoni luis aduriz i françois-luc gauthier, diccionario botánico para cocineros (donostia: gourmandia, 2006)

verona

Pels carrers de la verona del meu cor, una giulietta avança... peu lleuger com una cérvola.

pluja

Qui escriu ha obert ara la finestra i mira un petit jardí nocturn als seus peus. També s’observa les ungles de les mans, que sempre vol polides. I pensa en una continuada vel·leïtat literària. Potser, sí. Infal·liblement. A aquesta hora de la nit la fosca és d’una suculència delicadíssima. Es treu la jaqueta de cotó. Però creu que també podria ser que aquesta acceptada presumptuositat amagués dins seu una altra mena d’aflicció. Més primera, més higiènica, més connatural: la cosa essencial d’explorar la tangibilitat immediata de qui escriu. No ho sap. Els móns interiors són tan esquívols i mudables! Tanca ara a poc a poc la finestra. La remor d’unes primeres gotes humitegen i crispen la gespa tendra com una agulla en un disc.

true love

I fixed a needle in the holder,
laid my hand upon your spine
and there upon your shoulder
I drew the picture as your signe.

true love will never fade, mark knopfler, kill to get crimson (mercury records, 2007)

armes

Qui escriu ha decidit encetar aquest blog [sic] no sap ben bé per quin motiu. Altres vegades ja li ha ocorregut això de no saber per quin perquè fa o desfà una cosa. Però ara, una volta començat, té la determinació de prosseguir-lo amb tendres tenacitat i constància. De bracet d’aquests dos mèrits pensa recórrer un camí que no sap on l’ha de dur, encara. I això el fa somriure. Alea iacta est. A qui escriu sempre li ha agradat l’aventura una mica d’anar per casa. Que sant Jordi el beneeixi!

a smile in a whisper

Words are unable to speak of love
like a smile in a whisper does.

mark e. nevin, smile in a whisper, fairground attraction, the first of a million kisses (rca, 1988)