Non mi toccare, vuoi farmi morire? Sapessi ieri come ero lontano, lontano. Ho bisogno di dormire.Ma che voglia di te? Lassù credevo d’impazzire in mezzo al cielo tra miliardi e miliardi di stelle,ero solo da morire. Così ho acceso la radio tra gli auguri, —ma come gli auguri? — si sentiva cantare. E io lì solo, ci pensi, da solo a guardarele stelle, le stelle —ma che andassero a cagare—, così ho capito che tra poco è Natale e che ero lì come uno scemoe che dovevo tornare.
Perché spegni la luce, vuoi far finta di dormire? So che ti piace se ti guardo, e se ti parlomagari sorridi, mentre fai finta di dormire.Va bene, allora ascoltami un po’: Lo sai che prima di partire mi son sentitogelare le mani? Guardando di fuori,non hai l’idea che confusione. A un certomomento le stelle del cielo si son mesere a giraree hanno fato una strada d’argento che i miei occhinon potevano guardare. Sono stati i pastori i primia pasare, seguiti dai re magi sui loro elefanti,mentre gli angeli cominciavano a cantare… Ma non è niente, una cosa da niente, se pensoa una casa col sole in cima alla collina, e che tra poco,tra poco è mattina. Tra un’ora ti svegli, mi guardi e sorridi… Buon Natale!
stornello, lucio dalla [i r. cellamare], viaggi organizzati (pressing – rca, 1984), i lorenzo mattotti. stanze (carbó sobre paper, s. d.)
Qui escriu observa que fa dies que plou. Plou a la tarda, ininterrompudament; plou a la nit, sovint amb força i vent, i plou al matí, de manera copiosa i densa. De fa tres dies, el ploure s’atura al migdia. Senzillament, cessa. Aleshores, totes les coses del carrer i les persones que hi corren brillen tocats per uns rajos de sol consistents, de la solidesa dels fulards de gasa grisa. Una mica més lluny, els prats i els sembrats s’il·luminen també per aquesta mena de setí fulgurant, i els seus colors verds i plata ocupen la consideració de qui els observa més estona del que és usual.
Qui escriu, quan aquest fet passa, no pot deixar de pensar en L’Angélus del francès Jean-François Millet, i si de debò el petit llenç de només 55,5 x 66 cm és penjat en una paret de les sales del museu del Louvre —com publica la Gran Enciclopèdia Catalana en l’edició en paper i també en la seva edició digital, l’Enciclopèdia—, o bé en una altra de les del museu d’Orsay —com ho asseguren totes les altres enciclopèdies.
Qui escriu pensa en L’Angélus i en les figures de la parella de pagesos que recollien patates, i que han abandonat puntualment la seva feina per uns instants i resen, la forca clavada a terra. Hi pensa perquè sap que aquesta rara pau —la de la feina, la de la pluja— és només una treva, un petit instant de repòs i recolliment. Després, efectivament, torna a ploure. Tímidament, primer; després, amb fúria.
Qui escriu s’adona que ha de tornar a ajornar el que volia fer una d’aquestes tardes. I s’empipa. Assegut davant l’ordinador consulta, sense treure’n l’entrellat, diverses pàgines web de predicció meteorològica. També, una mica fastiguejat, visita la web del Musée d’Orvay. Se sorprèn: és clara i atractiva, està ben dissenyada i admirablement documentada: L’Angélus és a la galeria Seine del museu d’Orsay de París d’ençà del 1986, provinent del museu del Louvre, en el qual s’exhibia des de 1909.
il pleure dans mon coeur, billy cowie, la chanson bien douce (divas, 1991), veus de lucie i cathryn robson sobre el poema de paul verlaine
[un don juan en hores baixes, potser sí, o l'estratègia d'una bèstia selvàtica. L'entenc.]
È un macaco senza storia, -dice lei di lui-, che gli manca la memoria infondo ai guanti bui… Ma il suo sguardo è una veranda, tempo al tempo e lo vedrai, che si addentra nella giungla, no, non incontrarlo mai…
Ho guardato in fondo al gioco tutto qui?… ma -sai- sono un vecchio sparring partner e non ho visto mai una calma più tigrata, più segreta di così. Prendi il primo pullmann, via… tutto il resto è già poesia…
Avrà più di quarant’anni e certi applausi ormai son dovuti per amore, non incontrarlo mai… Stava lì nel suo sorriso a guardar passare i tram, vecchia pista da elefanti stesa sopra al macadàm…
sparring partner, paolo conte, arena di verona (platinum - warner, 2005)
Quando sei qui con me questa stanza non ha più pareti ma alberi, alberi infiniti. Quando sei qui vicino a me questo soffitto viola no non esiste più; io vedo il cielo sopra noi che restiamo qui, abbandonati come se non ci fosse più niente più niente al mondo. Suona un'armonica. Mi sembra un organo che vibra per te, per me, su nell'immensità del cielo... per te e per me nel cielo.
versió de franco battiato de il cielo in una stanza en fleurs 3 (columbia, 2007) de gino paoli en gino paoli (ricordi, 1961)
Rene and Georgette Magritte, With their dog, after the war, Returned to their hotelsuite And they unlocked the door. Easily losing their evening clothes They dance by the light of the moon... To The Penguins, The Moonglows, The Orioles, and The Five Satins... The deep forbidden music They'd been longing for. Rene and Georgette Magritte, With their dog, after the war. Rene and Georgette Magritte, With their dog, after the war, Were strolling down Christopher Street When they stopped in a men's store, With all of the mannequins Dressed in the style That brought tears to their Immigrant eyes. Just like The Penguins, The Moonglows, The Orioles, and The Five Satins... The easy stream of laughter Flowing through the air. Rene and Georgette Magritte, With their dog, aprés la guerre... Side by side, they fell asleep. Decades gliding by like Indians Time is cheap. When they wake up they will find All their personal belongings Have intertwined. Rene and Georgette Magritte, With their dog, after the war, Were dining with the power elite And they looked in their bedroom drawer. And what do you think They have hidden away In the cabinet cold of their hearts? The Penguins, The Moonglows, The Orioles, and The Five Satins... For now and ever after As it was before... Rene and Georgette Magritte, with their dog, After the war...
rené magritte (lessines, 1989 - brussel·les, 1967), les amants (oli sobre tela, 1928) [col·lecció privada: richard s. zeisler, nova york], i paul simon, rene and georgette magritte with their dog after the war, en hearts and bones (warner, 1983)
jeremy clapin, une histoire vertebrale (backbone tale) (frança: strapontin - spirit, 2006), premi al millor film en la competició internacional de cinema d'animació de dresden, alemanya.
Traversare una strada per scappare di casa lo fa solo un ragazzo, ma quest’uomo che gira tutto il giorno le strade, non è più un ragazzo e non scappa di casa.
Ci sono d’estate pomeriggi che fino le piazze son vuote, distese sotto il sole che sta per calare, e quest’uomo, che giunge per un viale d’inutili piante, si ferma. Val la pena esser solo, per essere sempre più solo? Solamente girarle, le piazze e le strade sono vuote. Bisogna fermare una donna e parlarle e deciderla a vivere insieme. Altrimenti, uno parla da solo. È per questo che a volte c’è lo sbronzo notturno che attacca discorsi e racconta i progetti di tutta la vita.
Non è certo attendendo nella piazza deserta che s’incontra qualcuno, ma chi gira le strade si sofferma ogni tanto. Se fossero in due, anche andando per strada, la casa sarebbe dove c’è quella donna e varrebbe la pena. Nella notte la piazza ritorna deserta e quest’uomo, che passa, non vede le case tra le inutili luci, non leva più gli occhi: sente solo il selciato, che han fatto altri uomini dalle mani indurite, come sono le sue. Non è giusto restare sulla piazza deserta. Ci sarà certamente quella donna per strada che, pregata, vorrebbe dar mano alla casa.
cesare pavese, lavorare stanca (florència: solaria, 1936), clip dirigit per andrea galli, també arranjador musical sobre una partitura d'ennio morricone
[a un vi, clos de vougeot de 1845 de chez philippe, de la rue montorgueil de parís... i als altres vins, que ara dormen a les bótes, i a les seves possibilitats]
[primera part]
[segona part]
babette's feast, de gabriel axel (danish film institute, 1987), basada en el conte de la baronessa karen von blixen-finecke [isak dinesen], babettes gæstebud dins winter's tales (random, 1942)
—Qui aimes-tu le mieux, homme énigmatique, dis? Ton père, ta mère, ta soeur ou ton frère? — Je n'ai ni père, ni mère, ni sœur ni frère. — Tes amis? — Vous vous servez là d'une parole dont le sens m'est resté jusqu'à ce jour inconnu. — Ta patrie? — J'ignore sous quelle latitude elle est située. — La beauté? — Je l'aimerais volontiers, déesse et immortelle. — L'or? — Je le hais comme vous haïssez Dieu. — Eh! Qu’aimes-tu donc, extraordinaire étranger? — J'aime les nuages… les nuages qui passent… là-bas… là-bas… les merveilleux nuages!
[— Digues, home enigmàtic, qui estimes més? Ton pare, ta mare, ta germana o ton germà? — No tinc pare, ni mare, ni germana ni germà. — Els teus amics? — Feu servir una paraula el sentit de la qual a hores d’ara m'és desconegut. — La teva pàtria? — Ignoro la latitud on és situada. — La bellesa? — L’estimaria gustós, deessa i immortal. — L'or? — L’odio tant com vós odieu Déu. — Ei! Qui estimes, doncs, extraordinari estranger? — Estimo els núvols… els núvols que passen… enllà… enllà… els meravellosos núvols!]
l’etranger, charles baudelaire, le spleen de paris (parís: auguste delâtre, 1869), il·lustració de robert parkeharrison, cloud cleaner, dins the architect's brother (santa fe, new mexico: twin palms – twelvetrees, 2002)
[de l'angl. gag, d'origen incert, sobretot en el sentit modern usat en espectacles] m ESPECT En cinema, teatre, varietats, etc., un gag és una acció inesperada i sorprenent, verbal o visual, destinada a fer riure. (Cliqueu sobre la paraula.)
Si em dius adéu, vull que el dia sigui net i clar; que cap ocell trenqui l'harmonia del seu cant. Que tinguis sort i que trobis el que t'ha mancat... amb mi. Si em dius "et vull", que el sol faci el dia molt més llarg, i així, robar temps al temps d'un rellotge aturat. Que tinguem sort, que trobem tot el que ens va mancar ahir. I així pren, i així pren tot el fruit que et pugui donar el camí que, poc a poc, escrius per a demà. Que demà, que demà mancarà el fruit de cada pas; per això, malgrat la boira, cal caminar. Si véns amb mi, no demanis un camí planer, ni estels d'argent, ni un demà ple de promeses, sols, un poc de sort, i que la vida ens doni un camí ben llarg. I així pren, i així pren tot el fruit que et pugui donar el camí que, poc a poc, escrius per a demà. Que demà, que demà mancarà el fruit de cada pas; per això, malgrat la boira, cal caminar.
que tinguem sort, lluis llach, i si canto trist (movieplay, 1974)
Dance me to your beauty with a burning violin. Dance me through the panic 'til I'm gathered safely in. Lift me like an olive branch and be my homeward dove... Dance me to the end of love, dance me to the end of love. Oh, let me see your beauty when the witnesses are gone! Let me feel you moving like they do in Babylon. Show me slowly what I only know the limits of... Dance me to the end of love, dance me to the end of love. Dance me to the wedding now, dance me on and on... Dance me very tenderly and dance me very long. We're both of us beneath our love, we're both of us above... Dance me to the end of love, dance me to the end of love. Dance me to the children who are asking to be born. Dance me through the curtains that our kisses have outworn. Raise a tent of shelter now, though every thread is torn... Dance me to the end of love, dance me to the end of love. Dance me to your beauty with a burning violin. Dance me through the panic till I'm gathered safely in. Touch me with your naked hand or touch me with your glove... Dance me to the end of love, dance me to the end of love.
dance me to the end of love, leonard cohen, various positions (columbia-passport, 1984)
kristin scott thomas (katharine clifton) i ralph fiennes (comte lászló d'almásy) a the english patient d'anthony minghella (miramax, 1996) basada en la novel·la de michael ondaatje (toronto: mcclelland and stewart, 1992)