diàlegs

ramin jahanbegloo, l'imperatiu intercultural (barcelona: arcàdia, 2008), traducció de josep sampere

vals de l'any nou

[2009, bonifaci i bon jan]



Wasted and wounded, it ain't what the moon did
I've got what I paid for now
see ya tomorrow, hey Frank, can I borrow
a couple of bucks from you, to go
Waltzing Matilda, waltzing Matilda, you'll go waltzing
Matilda with me

I'm an innocent victim of a blinded alley
and I'm tired of all these soldiers here
no one speaks English, and everything's broken
and my Stacys are soaking wet
to go waltzing Matilda, waltzing Matilda,
you'll go waltzing Matilda with me

now the dogs are barking
and the taxi cab's parking
a lot they can do for me
I begged you to stab me
you tore my shirt open
and I'm down on my knees tonight
Old Bushmill's I staggered, you buried the dagger in
your silhouette window light to go
waltzing Matilda, waltzing Matilda, you'll go waltzing
Matilda with me

now I lost my Saint Christopher
now that I've kissed her and the one-armed bandit knows,
and the maverick Chinamen, and the cold-blooded signs
and the girls down by the strip-tease shows go
waltzing Matilda, waltzing Matilda, you'll go waltzing Matilda with me

no, I don't want your sympathy,
the fugitives say that the streets aren't for dreaming now
manslaughter dragnets and the ghosts that sell memories
they want a piece of the action anyhow go
waltzing Matilda, waltzing Matilda, you'll go waltzing Matilda with me

and you can ask any sailor, and the keys from the jailor
and the old men in wheelchairs know
that Matilda's the defendant, she killed about a hundred
and she follows wherever you may go
waltzing Matilda, waltzing Matilda, you'll go waltzing
Matilda with me

and it's a battered old suitcase to a hotel someplace
and a wound that will never heal
no prima donna, the perfume is on
an old shirt that is stained with blood and whiskey
and goodnight to the street sweepers
the night watchman flame keepers
and goodnight to Matilda too

tom traubert's blues, tom waits, small change (ayslum, 1976). la lletra de la tornada pertany a la cançó popular australiana waltzing matilda, d'a. b. 'banjo' paterson, qui la va escriure el 1895

cap d'any

[2008, cràpula, de sutge i carbó]

Cràpula per força
De sutge i carbó

De paper d’estrassa i borró

Ets un cap d’esquila
Bonifaci i bon jan
Malalt d’amor
Txarrampín, txarrampín, txarrampinya
Xarampió, pulmonia i calfred
No has tingut ni Josep ni Maria
Ets l’orfe al cul del món
Cau una quimera
Vestida de dol
Amb xancletes músties
I traus de mussol
Ets un cap d’esquila
Bonifaci i bon jan
Malalt d’amor
Txarrampín, txarrampín, txarrampinya
Xarampió, pulmonia i calfred
No has tingut ni Josep ni Maria
Ets l’orfe al pou del got
No has volgut un sol que brilla
Ni tan sols l’ase i el bou
Has volgut rat rateta
Ets l’orfe al cul del món
Txarrampín, txarrampín, txarrampinya

cap d’any d’esquila, adrià puntí [amb veu de tom waits], altres cançons de nadal (música global, 2000), composta per al muntatge teatral d'el robinson del metro (la companyia de l’estació, 1997) basat en el conte de felice holman.

vanitas vanitatum

"Una persona enamorada no escribe poemas, y si lo hace desde luego no serán buenos. El poeta más bien está enamorado del poema que escribe sobre el amor."

"Literatura: ochenta por ciento de exhibicionismo. El resto es escritura al dictado."

"Hace año y medio que no escribo nada. Me siento como quien ha pasado por una cura de desintoxicación; me da asco pensar en la 'escritura', cháchara presuntuosa, demente [...] Si me quedan fuerzas escribiré algo impublicable, que ni la imprenta sea capaz de soportar."

sándor márai, diarios 1984-1989 (barcelona: salamandra, 2008)

extenuació

sándor márai, diarios 1984-1989 (barcelona: salamandra, 2008), retrat publicat sense signatura a el país (7 -IV- 2007)

bon viatge!

[fins aviat]

bon nadal!

Non mi toccare, vuoi farmi morire?
Sapessi ieri come ero lontano, lontano.
Ho bisogno di dormire. Ma che voglia di te?
Lassù credevo d’impazzire in mezzo al cielo
tra miliardi e miliardi di stelle, ero solo da morire.
Così ho acceso la radio tra gli auguri,
—ma come gli auguri? — si sentiva cantare.
E io lì solo, ci pensi, da solo a guardare le stelle,
le stelle —ma che andassero a cagare—,
così ho capito che tra poco è Natale
e che ero lì come uno scemo e che dovevo tornare.

Perché spegni la luce, vuoi far finta di dormire?
So che ti piace se ti guardo, e se ti parlo magari sorridi,
mentre fai finta di dormire. Va bene, allora ascoltami un po’:
Lo sai che prima di partire mi son sentito gelare le mani?
Guardando di fuori, non hai l’idea che confusione.
A un certo momento le stelle del cielo si son mesere
a girare e hanno fato una strada d’argento
che i miei occhi non potevano guardare.
Sono stati i pastori i primi a pasare, seguiti dai re magi
sui loro elefanti, mentre gli angeli cominciavano a cantare…
Ma non è niente, una cosa da niente, se penso a una casa
col sole in cima alla collina, e che tra poco, tra poco è mattina.
Tra un’ora ti svegli, mi guardi e sorridi…
Buon Natale!

stornello, lucio dalla [i r. cellamare], viaggi organizzati (pressing – rca, 1984), i lorenzo mattotti. stanze (carbó sobre paper, s. d.)

àngelus

Qui escriu observa que fa dies que plou. Plou a la tarda, ininterrompudament; plou a la nit, sovint amb força i vent, i plou al matí, de manera copiosa i densa. De fa tres dies, el ploure s’atura al migdia. Senzillament, cessa. Aleshores, totes les coses del carrer i les persones que hi corren brillen tocats per uns rajos de sol consistents, de la solidesa dels fulards de gasa grisa. Una mica més lluny, els prats i els sembrats s’il·luminen també per aquesta mena de setí fulgurant, i els seus colors verds i plata ocupen la consideració de qui els observa més estona del que és usual.

Qui escriu, quan aquest fet passa, no pot deixar de pensar en L’Angélus del francès Jean-François Millet, i si de debò el petit llenç de només 55,5 x 66 cm és penjat en una paret de les sales del museu del Louvre —com publica la Gran Enciclopèdia Catalana en l’edició en paper i també en la seva edició digital, l’Enciclopèdia—, o bé en una altra de les del museu d’Orsay —com ho asseguren totes les altres enciclopèdies.

Qui escriu pensa en L’Angélus i en les figures de la parella de pagesos que recollien patates, i que han abandonat puntualment la seva feina per uns instants i resen, la forca clavada a terra. Hi pensa perquè sap que aquesta rara pau —la de la feina, la de la pluja— és només una treva, un petit instant de repòs i recolliment. Després, efectivament, torna a ploure. Tímidament, primer; després, amb fúria.

Qui escriu s’adona que ha de tornar a ajornar el que volia fer una d’aquestes tardes. I s’empipa. Assegut davant l’ordinador consulta, sense treure’n l’entrellat, diverses pàgines web de predicció meteorològica. També, una mica fastiguejat, visita la web del Musée d’Orvay. Se sorprèn: és clara i atractiva, està ben dissenyada i admirablement documentada: L’Angélus és a la galeria Seine del museu d’Orsay de París d’ençà del 1986, provinent del museu del Louvre, en el qual s’exhibia des de 1909.

il pleure dans mon coeur, billy cowie, la chanson bien douce (divas, 1991), veus de lucie i cathryn robson sobre el poema de paul verlaine

sparring partner

[un don juan en hores baixes, potser sí, o l'estratègia d'una bèstia selvàtica. L'entenc.]


È un macaco senza storia,
-dice lei di lui-,
che gli manca la memoria
infondo ai guanti bui…
Ma il suo sguardo è una veranda,
tempo al tempo e lo vedrai,
che si addentra nella giungla,
no, non incontrarlo mai…

Ho guardato in fondo al gioco
tutto qui?… ma -sai-
sono un vecchio sparring partner
e non ho visto mai
una calma più tigrata,
più segreta di così.
Prendi il primo pullmann, via…
tutto il resto è già poesia…

Avrà più di quarant’anni
e certi applausi ormai
son dovuti per amore,
non incontrarlo mai…
Stava lì nel suo sorriso
a guardar passare i tram,
vecchia pista da elefanti
stesa sopra al macadàm…

sparring partner, paolo conte, arena di verona (platinum - warner, 2005)

soffito viola

Quando sei qui con me
questa stanza non ha più pareti
ma alberi, alberi infiniti. Quando sei
qui vicino a me questo soffitto viola no
non esiste più; io vedo il cielo sopra noi
che restiamo qui,
abbandonati come se non ci fosse più
niente più niente al mondo.
Suona un'armonica. Mi sembra un organo
che vibra per te, per me,
su nell'immensità del cielo...
per te e per me nel cielo.

versió de franco battiato de il cielo in una stanza en fleurs 3 (columbia, 2007) de gino paoli en gino paoli (ricordi, 1961)

cambra

Rene and Georgette Magritte,
With their dog, after the war,
Returned to their hotelsuite
And they unlocked the door.
Easily losing their evening clothes
They dance by the light of the moon...
To The Penguins, The Moonglows, The Orioles,
and The Five Satins...
The deep forbidden music
They'd been longing for.
Rene and Georgette Magritte,
With their dog, after the war.
Rene and Georgette Magritte,
With their dog, after the war,
Were strolling down Christopher Street
When they stopped in a men's store,
With all of the mannequins
Dressed in the style
That brought tears to their
Immigrant eyes.
Just like The Penguins, The Moonglows,
The Orioles, and The Five Satins...
The easy stream of laughter
Flowing through the air.
Rene and Georgette Magritte,
With their dog, aprés la guerre...
Side by side, they fell asleep.
Decades gliding by like Indians
Time is cheap.
When they wake up they will find
All their personal belongings
Have intertwined.
Rene and Georgette Magritte,
With their dog, after the war,
Were dining with the power elite
And they looked in their bedroom drawer.
And what do you think
They have hidden away
In the cabinet cold of their hearts?
The Penguins, The Moonglows, The Orioles,
and The Five Satins...
For now and ever after
As it was before...
Rene and Georgette Magritte, with their dog,
After the war...

rené magritte (lessines, 1989 - brussel·les, 1967), les amants (oli sobre tela, 1928) [col·lecció privada: richard s. zeisler, nova york], i paul simon, rene and georgette magritte with their dog after the war, en hearts and bones (warner, 1983)

futbol

D'un enyor a un altre enyor, el meu cor com rebota.

desmanyotat

Sense voler he despertat l'insomne de mi. Bona l'he feta!

dalila

[a un desig en forma de tisores]


anna galiena i jean rochefort en le mari de la coiffeuse, de patrice leconte (frança: lambart - tf1 - sofica, 1990), música de michael nyman

encaix

[a la perfecció]


jeremy clapin, une histoire vertebrale (backbone tale) (frança: strapontin - spirit, 2006), premi al millor film en la competició internacional de cinema d'animació de dresden, alemanya.

fred

[a un fred benigne, compartit]

Traversare una strada per scappare di casa
lo fa solo un ragazzo, ma quest’uomo che gira
tutto il giorno le strade, non è più un ragazzo
e non scappa di casa.

Ci sono d’estate
pomeriggi che fino le piazze son vuote, distese
sotto il sole che sta per calare, e quest’uomo, che giunge
per un viale d’inutili piante, si ferma.
Val la pena esser solo, per essere sempre più solo?
Solamente girarle, le piazze e le strade
sono vuote. Bisogna fermare una donna
e parlarle e deciderla a vivere insieme.
Altrimenti, uno parla da solo. È per questo che a volte
c’è lo sbronzo notturno che attacca discorsi
e racconta i progetti di tutta la vita.

Non è certo attendendo nella piazza deserta
che s’incontra qualcuno, ma chi gira le strade
si sofferma ogni tanto. Se fossero in due,
anche andando per strada, la casa sarebbe
dove c’è quella donna e varrebbe la pena.
Nella notte la piazza ritorna deserta
e quest’uomo, che passa, non vede le case
tra le inutili luci, non leva più gli occhi:
sente solo il selciato, che han fatto altri uomini
dalle mani indurite, come sono le sue.
Non è giusto restare sulla piazza deserta.
Ci sarà certamente quella donna per strada
che, pregata, vorrebbe dar mano alla casa.

cesare pavese, lavorare stanca (florència: solaria, 1936), clip dirigit per andrea galli, també arranjador musical sobre una partitura d'ennio morricone

vi

[a un vi, clos de vougeot de 1845 de chez philippe, de la rue montorgueil de parís... i als altres vins, que ara dormen a les bótes, i a les seves possibilitats]


[primera part]


[segona part]

babette's feast, de gabriel axel (danish film institute, 1987), basada en el conte de la baronessa karen von blixen-finecke [isak dinesen], babettes gæstebud dins winter's tales (random, 1942)

spleen

—Qui aimes-tu le mieux, homme énigmatique, dis? Ton père, ta mère, ta soeur ou ton frère?
— Je n'ai ni père, ni mère, ni sœur ni frère.
— Tes amis?
— Vous vous servez là d'une parole dont le sens m'est resté jusqu'à ce jour inconnu.
— Ta patrie?
— J'ignore sous quelle latitude elle est située.
— La beauté?
— Je l'aimerais volontiers, déesse et immortelle.
— L'or?
— Je le hais comme vous haïssez Dieu.
— Eh! Qu’aimes-tu donc, extraordinaire étranger?
— J'aime les nuages… les nuages qui passent… là-bas… là-bas… les merveilleux nuages!

[— Digues, home enigmàtic, qui estimes més? Ton pare, ta mare, ta germana o ton germà?
— No tinc pare, ni mare, ni germana ni germà.
— Els teus amics?
— Feu servir una paraula el sentit de la qual a hores d’ara m'és desconegut.
— La teva pàtria?
— Ignoro la latitud on és situada.
— La bellesa?
— L’estimaria gustós, deessa i immortal.
— L'or?
— L’odio tant com vós odieu Déu.
— Ei! Qui estimes, doncs, extraordinari estranger?
— Estimo els núvols… els núvols que passen… enllà… enllà… els meravellosos núvols!]

l’etranger, charles baudelaire, le spleen de paris (parís: auguste delâtre, 1869), il·lustració de robert parkeharrison, cloud cleaner, dins the architect's brother (santa fe, new mexico: twin palms – twelvetrees, 2002)

gag

[de l'angl. gag, d'origen incert, sobretot en el sentit modern usat en espectacles] m ESPECT En cinema, teatre, varietats, etc., un gag és una acció inesperada i sorprenent, verbal o visual, destinada a fer riure. (Cliqueu sobre la paraula.)

sort

Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar;
que cap ocell
trenqui l'harmonia del seu cant.
Que tinguis sort
i que trobis el que t'ha mancat... amb mi.
Si em dius "et vull",
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d'un rellotge aturat.
Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar ahir.
I així pren, i així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, poc a poc, escrius per a demà.
Que demà, que demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.
Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses, sols,
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí ben llarg.
I així pren, i així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, poc a poc, escrius per a demà.
Que demà, que demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.

que tinguem sort, lluis llach, i si canto trist (movieplay, 1974)