mars de la xina

[a una besada, indescriptible, i que ha marcat dues vides]



Los dos se encontraron en el mismo cuento,
los dos se encontraron justo en el momento.
Fue un beso de esos que bajan la guardia.
Fue un beso de esos de darse las gracias.
Un beso de esos, de esos que valen
por toda la química de la farmacia.

Los dos intuyeron sus ojos cerrados,
sus bocas pegadas cercaron su aliento.
Fue un beso de esos que cumplen un sueño:
un beso de esos que son el primero:
un beso de esos que ponen contento
los dos se creyeron en Singing in the rain.

Tan locos saltaron sobre los charcos,
tan locos bailaron por los bordillos,
tan locos rompieron en mil pedazos
la lista negra de sus enemigos...
Tan locos saltaron la verja de un parque,
a ciegas cruzaron por las avenidas...
Tan locos pensaron hacerse piratas,
surcar en velero los mares de China...

Fue un beso de esos que premian las ganas.
Fue un beso de esos que luego te marcan.
Fue un beso de esos de Bésame mucho...
Tan locos quiesieron perderse del mundo,
tan locos rodaron uno sobre el otro...
Un beso de esos que valen por todo...


un beso de esos, toni zenet, los mares de china (el volcán, 2008), lletra de javier laguna

ostinati

dance short, alessandra ferri i sting, coreografia de heinz spoerli sobre el preludi de la suite per a cello número i en sol major de johann sebastian bach. video dirigit per fabrizio ferri

destrucció

[en braços, i en armes]



Aquests cims coberts de boira
són ara una llar per a mi.
Però la meva casa és a una terra allà baix,
i sempre hi ho serà.
També algun día vosaltres tornareu
a les vostres valls i a les vostres granjes
i ja mai més us voldreu sentir
germans en armes.

Al llarg d'aquests camps de destrucció,
nostres baptismes de foc,
he vist el vostre sofriment
al temps que la batalla era més i més cruenta.
Però encara que em ferissin,
malgrat l'alarma i la por,
no m'abandonàreu,
germans meus, com sou, d'armes.

Hi ha tants mons distints,
on brillen tants sols distints;
i encara que només en tinguem un, de món,
vivim sempre en diversos.

Ara que el sol se n'ha anat a l'infern,
i la lluna cavalca a les altures,
deixeu que us digui adéu;
no hi ha home que no hagi de morir.
Però està escrit en la llum de les estrelles
i a cada línea del palmell de la vostra mà:
quina estupidesa és fer-nos la guerra,
quan en braços som germans.


brothers in arms, dire straits, brothers in arms (vertigo, 1985). versió en solitari de mark knopfler a mark knopfler: a night in london (universal, 1996). la traducció és només una versió, possible.

confidència

Tres quarts de tres de la matinada.
No hi ha ningú al bar llevat de tu i de mi.
Així que bevem, Joe!
Tinc una petita història que crec que hauries de saber.
Brindem, amic meu, per la fi d’un afer que no ha durat.
Així que, aquesta per la meva reina, i una altra per al camí.

Sé què hem de fer.
Posa una altra moneda a la màquina del racó.
No em sento bé. Triaràs una música que sigui simple i trista?
Podria contar-te tantes coses...

però deixaria d'observar el codi de tot un cavaller.
Així que, aquesta per la meva reina, i una altra per al camí.

Tu no t’ho pensaves, amic meu, però sóc una mena de poeta,
i hi ha tantes coses que voldria dir.
I encara que soni depriment,
escolta’m fins que les hagi confessat totes...
Encara que, així és com és la vida,
i sé, Joe, que tens pressa per plegar...
Gràcies per alçar la copa amb mi!
I espero que no t’importi gaire que t’hagi inflat el cap.
Però aquest foc l’havia de remullar o encara explotaria.
Així que, aquesta per la meva reina, i una altra per al camí.
Aquest llarg, llarguíssim camí que encara em queda.

One for my baby, and one more for the road va ser escrita pel músic Harold Arlen conjuntament amb el també compositor i lletrista Johnny Mercer, el 1943, per al musical The sky’s the limit. Ja aleshores va resultar sorprenent per la seva duració i el seu registre: quaranta-vuit compassos, en comptes dels trenta-dos habituals, i sense a penes cap canvi de to. En va resultar, segons la crítica una melodia “inevitable, insistent i melancòlica”, sobre la qual es muntava, com un diamant, la lletra d’un amor fracassat, dignament honesta, continguda, i colpidorament sincera. Va esdevenir, així, cançó de culte per als múltiples i brillants vocalistes de jazz de l’època.

La fascinació que sentia Frank Sinatra per aquesta cançó va fer que l’enregistrés diverses vegades al llarg de la seva vida: el 1947, a Columbia Records; el 1954, per a la banda sonora de Young At Heart; el 1958, a Frank Sinatra Sings for Only the Lonely; el 1962, a Sinatra & Sextet: Live in Paris; i, finalment, el 1966, a Sinatra at the Sands.

Encara, el 1993, a Duets, és la cançó que tanca significativament l’àlbum, acompanyada pel saxofonista soprano Kenny G [Kenneth Gorelick] (en un homenatge del productor Phil Ramone a la trompeta estrident de Harry edison, el Dolç, i al saxo arrossegat de Ben Webster, el Granota; els quals, en la versió de Billie Holiday de 1956, reproduïen sincopadament i meravellosa el balbuceig de la parla d’un alcohòlic).

Potser per la seva bella sordidesa, va estar, precisament, un dels temes preferits i estel·lars en el repertori dels concerts de Sinatra. Però lluny de tractar-la com a una cançó de taverna, o ocurrent, mai no va permetre cap comentari frívol sobre ella. Sempre la va presentar aprofitant una llarga pausa, i en la introducció, solemne, la solia definir com una cançó d’amor i solitud, perfecta. La majoria de crítics coincideixen en què a les darrers estrofes, estranyament, sembla que la seva veu plori de debò.


Qui escriu ha somiat moltes vegades una escena en blanc i negre: hi ha un home a la matinada que beu i es confessa a un tal Joe a la barra d'un bar, mentre a fora, al carrer, se sent la remor de les passes altives d'una dona que camina decidida, lleugera, amb el cap cot, i que s'allunya. I es perd en una música.


one for my baby, and one more for the road, frank sinatra al Festhalle Frankfurt, el 1991

voluntat

Si és la teva voluntat
que no parli més
i la meva veu emmudeixi
com era muda abans,
no diré res més.
Restaré callat
fins que no em demanis que parli.
Si és la teva voluntat.


leonard cohen, if it be your will, interpretada el 2005 per antony hegarty en el concert came so far for beauty, a la sidney opera house, per al documental i homenatge a leonard cohen i'm your man de lian lunson, i produït per mel gibson (lions gate, 2006)

vida en comú

[a la primavera, i a les vitamines necessàries que exigeix]


vitamina sol, antònia font (and the new royal philharmonic cuatro quesos orchestra) al gran teatre del liceu de barcelona, el 30 de març de 2008 (discmedi, 2008)

murtra

[a isabel]

A difficult achievement for true lovers
Is to lie mute, without embrace or kiss,
Without a rustle or a smothered sigh,
Basking each in the other’s glory.

Let us not undervalue lips or arms
As reassurances of constancy,
Or speech as necessary communication
When troubles heart go groping through the dusk;

Yet lovers who have learned this last refinement
-To lie apart, yet sleep and dream together
Motionless under their starred coverlet-
Crown love with wreaths of myrtle.


Èxit difícil, d’amants veritables,
és jeure muts, sense bes ni abraçada,
sense sospirs sufocats ni murmuris,
cadascun rabejant-se en el goig que sent l’altre.

No hem de menystenir pas llavis ni braços
com a penyores de constància,
ni tampoc la conversa necessària
quan els cors van, torbats, a les palpentes;

però els qui saben el refinament
de jeure a part però somniar junts,
quiets sota la vànova estelada
amb rams de murtra coronen l’amor.

the starred coverlet [la vànova estelada], robert graves, d'amor trenta poemes (barcelona: 62, 1991), traducció de josep m. jaumà. il·lustració botànica de myrtus communis, d'otto wilhelm thomé, flora von deutschland, österreich und der schweiz (gera, 1885)

Etimològicament, murta, murtra, murter, mirter, murtrer o murtrera prové del grec myrtos que significa 'perfum' -i en castellà, mirto, però també arrayán, que prové de l'àrab ar-rayhan, 'l'aromàtic'-, ja que conté a les baies i a les fulles una essència aromàtica fortament antisèptica, el mirtol. Mitològicament, l'arbust de la murtrera es troba en forma de llegendes a gairebé totes les cultures d'una banda i altra de la mediterrània, però també a la matèria de bretanya, per exemple. Sempre, relacionat amb la durabilitat de l'amor i les victòries no cruentes.

mal·leabilitat

Lady Macduff: [...] Com t'espavilaràs, i com viuràs?
Noi: Mare, com els ocells!
Lady Macduff: De cucs i mosques?
Noi: Del que jo trobi, mare, tal com fan ells.

william shakespeare, macbeth (1623), fragment de l'escena segona del quart acte. irma gruenholz, pájaros en la cabeza, il·lustració amb plastilina, reproducció extreta del blog de la il·lustradora

crueltat

normalitat

kat macleod, coathanger (aquarel·la i collage), il·lustració publicada a l'edició americana de la revista simple real magazine. manel, la gent normal, sense editar, però penjada al lloc de myspace (http://www.myspace.com/gatmanel), esplèndida versió de la cançó del grup britànic pulp common people, dins different class (polygram - island, 1995)

reclam

[a una melodia, de sirena, a les orelles; i a un timó del qual m'he deslligat]


escena de the singing detective, sèrie escrita per dennis potter (bbc, 1986), una de les millors sèries del món, considerada al 2000, amb el número vint, dins del rànquing dels millors cent programes de la televisió britànica, i que ha passat a formar part de les col·leccions dels museus de ràdio i televisió de nova york i los angeles. la refilada dels ocells que imita el pare de philip e. marlow en aquest fragment són, per aquest ordre: la cadernera, el moixó canari, el rossinyol, el cucut i el pinsà... admirable!

pessigolles

tonto, antònia font, batiscafo katiuscas (discos del mediterrani, 2006), i il·lustració de richerand lionel, train train quotidien (llapis i guaix, 2008)

primer pas

Hem arribat a aquest últim refugi.
Aquí comença
el que no sé si tu en dius soledat.
El primer pas per oblidar qui som
i fer-nos companyia al peu mateix
de la roca gelada que ens vigila.
Tot és als nostres ulls.
I el desencís, un riu fins a la mort.
Ha faltat poc, molt poc, per ser feliç


paisatge, joan margarit, misteriosament feliç (barcelona: proa, 2008), sanne's ballet feet II és un dels videos que edita la ballarina de disset anys, nascuda als països baixos, sanne, per mostrar els seus progressos en la dansa; la música triada per ella és close cover de wim mertens (nova york: windham hill, 1993)

projecció

[als avis que marxen amb quietud, als néts, els nostres fills,
que amb la càmera de l’aplom a les mans enquadren silenciosament les escenes de la vida... i a aquelles coses que entenem només amb el pas del temps, i que són un regal.]



cinema paradiso, de giuseppe tornatore (frança - itàlia: miramar, 1988), banda sonora d'ennio morricone

nexe

L'erotismo è quel momento dell'esperienza nel quale si dispiega l'esistenza nel suo significato più profondo ed è qui che si realizza quel 'legame organico' tra chi espone e chi guarda che per Breton è ciò che è carente nell'arte del suo tempo.

felice casorati (novara 1883 - torí 1963), conversazione platonica (oli, 1925) [col·lecció privada de torí]. elisabetta fernandez i massimiliano miggiani, arte sesso società, per una lettura sociologica dell'erotismo nella storia dell'arte (roma: meltemi, 2000)

intriga

hugo pratt, corto maltese, concerto in ó minore per arpa e nitroglicerina, del cicle le celtiche (milà: lizard, 1998 [d'una versió primera publicada a la revista francesa pif gadget entre el setembre de 1971 i el juliol de 1972]), primera part del capítol de la sèrie animada de richard danto i liam saury, a partir de l'obra original (ellipsanime - canal+ - pomalux - rai fiction, 2002), emès a rai tre el 2 d'octubre de 2007

bocca chiusa

Tarde, uma nuvem rósea lenta e transparente,
sobre o espaço, sonhadora é bela.
Surge no infinito a lua docemente
Enfeitando a tarde, qual meiga donzela
Que se apressa e alinda sonhadoramente,
Em anseios d'alma para ficar bela
Grita ao céu e a terra toda a naturaleza
Cala a passarada aos seus tristes queixumes
E reflete o mar toda a sua riqueza...
Suave a luz da lua desperta agora
A cruel saudade que ri e chora!
Tarde uma nuvem rósea lenta e transparente
Sobre o espaço, sonhadora e bela!

amal brahim djelloul, cantilena de la bachiana brasileira número 5 (part I, ària), d'heitor villa-lobos, i lletra de ruth valladares correa

desaparició

Un extraño panorama para después de esa batalla perdida que es la infancia. Envejecer tal vez tenga su gracia, pero también es cierto que envejecer sirve para comprobar que hemos caminado y que el tiempo ha caminado con nosotros, sirve para comprobar que hemos avanzado por dunas movedizas que en apariencia nos han conducido al término de un trayecto y nos han situado en la punta avanzada de un desierto donde, al volver la vista atrás e intentar recuperar algo de nuestra calle de Arthur, sólo podremos ver un viejo camino en el que el Tiempo ha escrito el fin abrupto de nuestro mundo, del mundo. Sabemos que es el fin del mundo si avanzamos. Sabemos que si damos un paso más allá, desapareceremos. Y nos planteamos darlo, pues pensamos que es lo mejor, recordamos que ya ese paso lo dieron otros antes, y esos otros fueron siempre nuestros exploradores favoritos, los que admirábamos tanto cuando les veíamos difuminarse en las tenaces sombras del vacío.

enrique vila-matas, doctor pasavento (barcelona: anagrama, 2005)

lliçó

Este líquido é água.
Quando pura
é inodora, insípida e incolor.
Reduzida a vapor,
sob tensão e a alta temperatura,
move os êmbolos das máquinas que, por isso,
se denominam máquinas de vapor.

É um bom dissolvente.
Embora com excepções, mas de um modo geral,
dissolve tudo bem, ácidos, bases e sais.
Congela a zero graus centesimais
e ferve a 100, quando à pressão normal.

Foi neste líquido que numa noite cálida de Verão,
sob um luar gomoso e branco de camélia,
apareceu a boiar o cadáver de Ofélia
com um nenúfar na mão.


liçâo sobre a água, antonio gedeâo [rómulo de carvalho], linhas de força (coimbra: impremta tipogràfica da Atlântida, 1967). reproducció d'una taca de cafè en una superfície, fotografia anònima extreta d'un article de com netejar diverses taques publicat en una web dedicada a la casa i la decoració.

carambola

[a l'iPod, capseta de música, del meu fill]




Provem d’encaixar en escenes boniques,
en ports de diumenge, farcits de gavines,
en grans sobretaules, on els avis canten,
enmig, vora el foc, abraçats a una manta.

Es tracta de ser els simpàtics del barri,
els que ballen i ballen fins que els músics parin,
i rompre, arrogants, lluint les millors gales,
amb discos, amb dones, amb feines estables…

I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria, de sobte,
ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, una carambola, de sobte,
ens demostra que ens en sortim.

Buscant quedar bé en el retaule magnífic,
dels que van pel món amb posat monolític
i afronten la vida mirant-la a la cara
i un dia contents… compren flors a sa mare.
Intentem trampejar per ser persones dignes:
el pare modèlic que volen les filles,
el de la veu greu, el de la mà forta,
que paga un vermut i que arregla una porta…
I després tancar els ulls i sentir el món en calma:
hi ha dos ocellets fent piu-piu dalt d’un arbre.
Han ben enllestit una gran epitafi,
que arranqui somriures a tots els que passin.

I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria, de sobte,
ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, una carambola, de sobte,
ens demostra que ens en sortim.

Mummm...

I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria, de sobte,
ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, se’ns baixa la Verge
i, de sobte, ens revela que ens en sortim.
I, a vegades, contra tot pronòstic,
una gran bestiesa capgira allò que crèiem lògic,
però fent evident que, per un moment,
ens en sortim.

ens en sortim, manel, els millors professors europeus (discmedi, 2008)

tant

[a una pregunta i a una resposta, de gasela en la sabana de la nit]


This may come
This may come as some surprise
But I miss you.
I could see through all of your lies
But still I miss you.
He takes her love
But it doesn't feel like mine

He tastes her kiss
Her kisses are not wine
They're not mine.
He takes
But surely she can't give what I'm feeling now.
She takes
But surely she doesn't know how.

Is it a crime? Is it a crime that I still want you?
And I want you to want me
Too.

My love is wider
Wider than Victoria Lake.
My love is taller
Taller than the Empire State.
It dives and it jumps and it ripples like the deepest ocean.
I can't give you more than that
Surely you want me back.

Is it a crime? Is it a crime that I still want you?
And I want you to want me
Too.

My love is wider than Victoria Lake

Taller than the Empire State.
It dives and it jumps

I can't give you more than that
Surely you want me back.

Is it a crime? Is it a crime that I still want you?
And I want you to want me
Too.

It dives
It jumps and it ripples like the deepest ocean.
I can't give you more than that
Surely you want it back.
Tell me
Is it a crime?


is it a crime?, sade, lovers live (sony, 2002)

passió

[mestre:] Voilà! El paisatge canvia. Som ara en una regió diferent... És el re major! És el paisatge del re major! [...] Canvia l'acord!... Un altre paisatge! [...] Do! ...Quina és la impressió?
[alumne:] Es tracta d'una sorpresa...
[mestre:] Una sorpresa... però és alegre, o és trista?
[alumne:] Mmm... alegre.
[mestre:] Alegre?... Ah!

paul tortelier, lliçó magistral sobre el preludi de la suite núm. 1 per a cello de johan sebastian bach

ventada

Odiós, el vent rapta el somni tebi. Com l'arrossega per la nit! Com gemega el que somiava!

dolor

La seva filla va morir als deu anys,
i ara el dolor no deixa que el pinzell
s'aturi en la memòria.
Però tampoc no pintarà el demà.
El que ha pintat és la desemparança,
la dona jove que mai no existirà.
Cal buscar unes paraules innocents
i paoroses com els blaus de Rubens.

retrat en blau / museu de l'ermitage, joan margarit, misterio-sament feliç (barcelona: proa, 2008) i peter paul rubens, cap de joveneta [clara serena rubens] (dibuix, c 1623), exposat a la galeria albertina de viena, àustria.


Filla de peter paul rubens i isabella brant, clara serena rubens va morir el 1623. Segons els historiadors devia tenir aleshores deu o dotze anys. Amb tot, com succeeix en el retrat de clara serena exposat en el museu de l'ermitage de sant petersburg, rubens, mogut pel dolor, va seguir veient la seva filla com a model imaginària, fins i tot, un cop morta. En aquest dibuix, la joveneta es correspon a una noia d'uns setze o disset anys. Se n'ha deduït la identitat a partir de la semblança amb la seva mare, especialment en els ulls.